La nina morta

EL PERIODICO Dia: 01/07/1999 – Josep Maria Loperena Advocat.

Va buscar el seu somriure entre les ombres fins que per fi va saber que els seus ulls no brillaven. La Trini se’n va anar de casa una nit sense lluna, i la van trobar morta per sobredosi vuit dies més tard. Ningú l’hi va dir als seus pares. Ni els que la van trobar, ni els mossos que van redactar l’atestat, ni el jutge que va aixecar el cadàver. Era tan sols una drogoaddicta com a tantes altres sense un cognom il·lustre. Es deia Trinidad Rodríguez. La seva mare va denunciar la seva absència a la policia i va recórrer a quants mitjans van acollir la seva angoixa. Mai va creure que la Trini habités en el regne dels justs. La contemplava a tota hora a la foto que, gastada pel temps, encara lluïa per a ella a la seva habitació. Deu mesos després va saber que Trini havia mort i que el seu cos va ser enterrat en una fossa comuna.

En aparèixer el domicili de la desgraciada en el sumari, el Ministeri de Justícia ha disposat el pagament d’un milió als seus hereus. La família considera ridícula aquesta quantitat i ha recorregut la resolució. No obstant això, és bé que, per una vegada, l’Estat reconegui la seva pròpia negligència. Perquè, si bé la Constitució garanteix la reparació dels danys causats per error judicial, el seu lliurament resulta, gairebé sempre en la pràctica, un somni sense despertar.

El gran masturbador

EL PERIODICO Ed: Primera Edició Dia: 16/06/1999 – Josep Maria Loperena Advocat.

Es va dir a si mateix “el gran masturbador”. El dia en què va néixer van brillar en el mar els set reflexos del sol. Precursor del màrqueting contemporani i savi introductor en la pintura d’aquests personatges anomenats negres -redactors actuals dels best sellers més venuts-, Salvador Dalí va convertir la mística alucinógena en una diarrea de xecs amb l’únic objecte de comprar la seva hibernació. Mai ho va aconseguir.

Vuit-centes obres del mestre, en les quals apareix la seva signatura sobre papers fabricats després de la seva mort, han estat intervingudes a Pierre Marie Fernand. Pretenia vendre-les com a autèntiques en una galeria d’Alacant. En els últims anys de la seva vida, Dalí va rubricar centenars de dibuixos falsos a petició del seu secretari John Peter Moore. Però el que ignoren molts experts és que els fons surrealistes dels seus llenços els van pintar per encàrrec escenògrafs com Fontanals, Asensi o Alarma.

Dalí es va falsificar a si mateix en legitimar-los amb la seva signatura. La màxima d’Oscar Wilde, “la revelació de l’art consisteix a ocultar a l’artista”, adquireix en Dalí caràcters còsmics de xufla i conya. L’àcid desoxiribonucleic que tant va estimar bandejarà per sempre als seus marxants de mala llei al regne dels murris.

Codi de silenci

Pub: EL PERIODICO Ed: Primera Edició Dia: 21/04/1999 – Josep Maria Loperena. Advocat.

Es van refugiar en els seus uniformes per aconseguir diners fàcils. Per això, durant l’atestat del robatori en una tenda, el cap Joan Casado i l’agent Antonio Guirado, de la policia local d’Olot, es van apropiar de 150.000 pessetes que encara restaven en la caixa. Així de senzill. Els dos es troben implicats en el segrest de M. Àngels Feliu, com l’hagués estat José Zambrano, de no haver-se suïcidat fa un parell d’anys. Però la llista de funcionaris corruptes sembla no tenir fi. Casado ha delatat a un oficial, que va rebre tres milions per ocultar proves en un accident; i Joan Bantí, senzillament ciutadà, s’ha querellat contra un altre guàrdia, Francesc Matas, per detenció il·legal. Aquests éssers foscos, íntegres en aparença però immundes i necis, eclipsen als polissons de Chandler en abordar la tortura i el segrest, i vulnerar amb traïció, el seu codi de silenci.

La transició va suposar una forma pacífica de canviar la societat. Avui la policia ha de defensar l’exercici de les llibertats, però aquesta banda evoca vells temps. No comprenc corrupteles tan esteses en col·lectius petits com el d’Olot. Tret que Isabel Brussosa, la seva alcaldessa, víctima del seu propi aparell repressiu, no sigui capaç d’enderrocar la immundícia del passat.