Vist per sentència

Durant el franquisme, igual que ara en el judici del procés, els consells de guerra van estar al punt de mira dels governs de l’Europa democràtica. Franco va nomenar militars per exercir les funcions de jutge i de botxí. Es va servir de l’exèrcit per jutjar i condemnar els que no professaven les seves idees perquè no es fiava dels magistrats professionals. Va portar «al paredón» milers de condemnats per delictes d’opinió, propaganda o, simplement, per militar en organitzacions proscrites pel Règim. Era una època –no com l’actual– en què sí que hi havia presos polítics i advocats contraris al règim. Aquelles farses castrenses que es feien gairebé diàriament eren el tema preferit de les portades internacionals. Per camuflar-les, el darrer franquisme va crear el TOP, una arma contundent d’expiració i càstig de caràcter civil.
Franco va voler donar una aparença de legalitat a la vida política i jurídica espanyola. Va reemplaçar els jutges militars que dictaven les sentències per funcionaris de carrera civils corruptes i propers al feixisme. Per celebrar els judicis es va servir de les estrades de les «Salesas» en lloc de les sales de banderes de les casernes. Va ficar fiscals on hi havia els militars de la plana major de l’exèrcit, llecs en dret, que fins llavors portaven a terme les denúncies. El dictador va voler donar a aquest nou organisme una aparença de legalitat i de justícia formal. El mateix que Manuel Marchena pretén fer ara a la seva Sala 2a del TS de cara a les altes instàncies europees. Es va formar, aleshores, un col·lectiu d’advocats de diverses ideologies polítiques, de vegades oposades, que van crear una nova estructura per combatre la repressió del TOP amb actituds i comportaments bel·ligerants. La seva actuació processal tenia un tarannà molt diferent del que mantenien en els tribunals ordinaris. Van posar en pràctica els judicis ­anomenats «de ruptura» en substitució dels considerats «de concòrdia o connivència». S’enfrontaven amb valentia al tribunal ­jugant-se la seva pròpia llibertat perquè sabien que la sentència ja estava escrita i perquè els constava que els magistrats del TOP no donaven cap valor a les proves practicades en l’acte de la vista. Se’ls ­imposava multes, expulsions, ­proces­saments, sancions administratives i eren controlats escrupolosament per la policia. Els citaré alguns dels seus integrants: Juan María Bandrés, Enrique Múgica, Josep Soler Barberà, Manuela Carmena, Agustí de Semir, Marc Palmés, August Gil Matamala, Cristina Almeida i un llarg etcètera. Era el seu un treball dur, absolutament vocacional i sense cap mena de compensació que anava en paral·lel amb el moviment democràtic antifranquista amb el propòsit de recuperar la dignitat social, la llibertat popular i establir la democràcia. La història es repeteix. Un nou TOP ha aparegut en el marc de la justícia espanyola. Vivim, segons paraules d’Albert Om, en l’era de la «juristocràcia» en què un grup privilegiat de juristes nomenats en el seu dia per Mariano Rajoy exerceixen el poder de l’executiu amb deliri persecutori i determinació. Els Llarena, Marchena, Zaragoza, Lamela, Moreno, Cadena i Madrigal de torn formen el braç armat del Govern d’un Estat que se sent ofès i clama venjança contra Catalunya. Però parodiant l’informe de conclusions d’un dels fiscals, com que «a Espanya no hi ha presos, ni causes polítiques», tampoc han de quedar advocats que practiquin «judicis de ruptura».
Arcaiques togues d’or, experts en impostos, paladins de la Casa Reial, advocats de polítics corruptes i alguns pixatinters propers a la dreta independentista i la CUP formen l’equip que ha defensat els patriotes processats. La seva actuació processal dins dels paràmetres d’un «judici de connivència» ha estat admirable i convincent. S’han mostrat submisos, obedients, respectuosos i gens bel·ligerants amb el tribunal. Les seves tímides i pusil·lànimes protestes davant les injustes decisions de Marchena ho posen de manifest. Un procedir a milions d’anys llum dels «judicis de ruptura» d’abans que ha afavorit les peticions de presó del ministeri fiscal, l’obstinació del tribunal a democratitzar la justícia de cara a Europa i l’interès del seu president a decapitar la cúpula de l’independentisme. Aquesta manifesta complicitat del col·lectiu de defensors amb el tribunal –o quan menys la seva falta de bel·ligerància davant de Marchena– ha fet creure al poble el que no era, que es tractava d’un judici lícit i imparcial. Amb la complicitat de Pilar Rahola, Joan Queralt, Xavier Graset, Helena Garcia Melero i altres corifeus de la comunicació van confondre l’audiència. Els han fet creure, imprudentment, que el Tribunal, després de la prova practicada en el judici, pot dictar una sentència absolutòria.

CRIMINALS D’OPERETA

Costa d’imaginar a Núria Llorach, Martí Patxot, Vicent Sanchis i Saül Gordillo, directius TV3 i de Catalunya Ràdio, traficant amb drogues, exercint de proxenetes o practicant l’extorsió, el xantatge o la violència per blanquejar diners. Tampoc cometent actes de terrorisme o perpetrant accions despòtiques contra la vida, la integritat física o la llibertat de les persones, elements, tots ells, constitutius del delicte d’organització criminal. Sempre he cregut que eren gent normal que practicaven, amb millor o pitjor fortuna, treballs de direcció informativa en els mitjans oficials.

Tanmateix la Fiscalia no opina el mateix. “La vulneració dels ara processats -sosté-, de les resolucions del TC que van ordenar la suspensió del referèndum il·legal de l’1-O, constitueix un delicte d’organització criminal“. Comparar a aquests funcionaris amb Al Capone, Lucky Luciano o Frank Costello, assassins cruels i despietats, constitueix un nou disbarat processal més propi d’un esperpent de Valle Inclán o d’una opereta surrealista de Jean Cocteau que d’una actuació judicial transcendent i capaç. Bromes a part, la magnitud d’aquest nou desgavell de la Fiscalia produeix alarma i inquietud.

En teoria, el poder judicial és independent dels altres dos poders de l’Estat, el legislatiu i l’executiu, al contrari de la Fiscalia, que per llei està al servei del Govern. No obstant això en la pràctica els jutges estan en mans del règim polític que ostenti el poder. Quan Mariano Rajoy va declinar la seva responsabilitat política, delegant en els jutges el manteniment de l’ofensiva oberta contra Catalunya, va perdre la presidència de Govern. Ara la Fiscalia de Barcelona, subordinada a l’actual gabinet del PSOE, incomprensiblement acaba d’ampliar la denúncia que tramita el Jutjat núm. 13 de Barcelona acusant els inculpats de ser membres d’una organització criminal.

El Ministeri públic del PSOE afirma que els presumptes fets comesos pels processats, l’organització d’un referèndum il·legal, són constitutius d’aquest il·lícit penal. Una cosa tan absurda, falsa i increïble que només un pertorbat podria concebre. Alejandra Gil, l’actual titular del referit jutjat, es va creure d’igual a igual amb Giovanni Falcone, el jutge de la Cosa Nostra, i va decidir actuar amb solidesa i contundència. Però l’omnipotent togada va oblidar que el popular magistrat antimàfia va ser assassinat a l’aeroport de Palerm per ordre de Toto Riina, un dels capos més sanguinaris dels Corleonesi.

Alejandra Gil va perdre els papers. Va decretar l’embargament sobre béns dels presumptes criminals. Molons, Clotet, Ginesta, Royo Sutrias i Vidal, havien consignat 3,7 milions que la Caixa de Solidaritat va aconseguit reunir del total dels 5,8 milions d’euros de fiança imposats temps enrere. L’eficient inquisidora els va advertir que si no abonaven la resta, decretaria contra ells ordre de detenció. Li va sortir el tret per la culata. Els 2,1 milions restants van ser ingressats per aquesta organització solidària el passat dia 23.

Quan Mariano Rajoy va deixar en mans del TS la protecció de la monarquia borbònica i la defensa de la unitat d’Espanya va deixar de dirigir l’Estat. La seva constant incapacitat i apatia per resoldre els problemes polítics de la seva competència, especialment l’ocupació dictatorial de Catalunya, va invalidar l’estat de dret, va confondre el poder executiu amb el judicial i va transformar al jutge Pablo Llarena i als magistrats del Suprem en capitosts de l’Executiu. L’aparició del delicte d’organització criminal continua sent una incògnita, ja que la Fiscalia General ha canviat de color i amo, que ara és el Govern en funcions de Pedro Sánchez en teoria més dialogant i conciliador.

L’aberració processal de convertir simples ciutadans en criminals, impulsada per l’acusador públic, pot ser la conseqüència d’un error motivat per la falta de comunicació entre el gabinet de transició i el departament de fiscalia. Tot i així molts ciutadans recelen del paper de la institució reial en el conflicte. En el seu desafortunat panegíric del 3 d’octubre de 2017, Felip de Borbó, contravenint el paper d’àrbitre que li atorga la Carta Magna, va prendre partit davant el desafiament independentista i va requerir a l’Estat perquè endurís les seves mesures repressores per assegurar la consolidació de l’ordre constitucional a Catalunya. Aquesta nova irracionalitat borbònica supera en molt la cantinflada del fiscal. Avivar la flama de l’odi i la discòrdia en contra de la pau, la distensió i la concòrdia és justament el que no ha de fer, en democràcia, cap Cap de l’Estat.

MIQUEL ICETA: TRAÏDOR, INCONFÉS I MÀRTIR

Els espies, els 007 de torn que apareixen en les pel·lícules de James Bond, són remunerats pels seus caps polítics amb prebendes o diners. Els talps, infiltrats o quintacolumnistes de qualsevol país, cobren trinco-trinco de les clavegueres de l’Estat. Però no sempre va ser així; el cònsol romà Cinquè Servilio es va negar a gratificar els sicaris que havia contractat per matar Viriato. ‘Roma no paga als seus traïdors’, els hi va dir. ‘El PSOE, sí’, afegeixo jo. Pedro Sánchez, cap de Govern en funcions de l’Espanya borbònica de Felip VI, ha premiat a Iceta per ser un abanderat del federalisme espanyol (sic) nomenant-lo president del Senat, sense el consens del Parlament que és qui té la última paraula. Iceta sempre ha estat el cap de la cinquena columna del PSOE. La regentava ja amb José Montilla entre altres conjurats contra Pasqual Maragall. El recentment desaparegut Alfredo Pérez Rubalcaba, llavors ministre de Governació de Felipe González, els va captar, ensinistrar i posar en marxa.
La Quinta columna està formada per un conjunt de polítics unionistes per obstaculitzar la marxa de Catalunya cap a la seva independència. Els seus membres actuen des de dins de l’aparell d’alguns partits en maquiavèl·lica convivència amb el PSOE o el mateix PP per frustrar el procés independentista iniciat per Maragall. S’infiltren a les files del PSC, ERC o PDeCAT, com a militants per paralitzar i reprimir des del sèu lloc la independència per aconseguir la victòria del règim absolutista. Col·laborant així amb l’estadista de torn.
En l’actualitat, Iceta, principal opositor de l’independentisme, no s’amaga, actua a la vista de tots. Dóna suport al PP, a VOX i a Ciutadans. Ha deixat de liderar un PSC lliure, vagament democràtic i s’ha convertit en servidor a ultrança dels socialdemòcrates espanyols, i en soci de Millo, Albiol, Arrimadas, Carrizosa, Sánchez i l’exministra Montserrat amb qui va corejar el ‘Y viva España ‘en una manifestació unionista. Però Iceta no és un traïdor a la seva pàtria, ni tampoc un botifler, perquè no ha enganyat a ningú. Mai s’ha sentit català. Tan sols és un delator, anodí i renegat, i que com Montilla, se sent espanyol fins al moll de l’os. Cap dels dos guarden ja les aparences.
El Procés es va iniciar amb Maragall quan era president de la Generalitat. El seu principal projecte de govern va ser la reforma de l’Estatut que va canviar de dalt a baix. El setembre de 2005 el Parlament ho va aprovar per majoria. No obstant això la línia dura dels populars, sota la mirada crítica del Rei i la col·laboració d’alguns estadistes socialistes, va iniciar una campanya de desprestigi, assetjament i derroc de la nova llei catalana perquè ‘significava un greu perill per a la unitat d’Espanya’. El mateix discurs unionista de sempre. La resta ja el coneixeu: Maragall va ser defenestrat, víctima del complot de la cinquena columna dirigida per Iceta. Però el redactat definitiu de l’Estatut es va aprovar per dues cambres tot i que quatre anys després el TC, a demanda del PP, ho va declarar inconstitucional.
Miquel Iceta va ser sempre un enemic a mort de Pasqual Maragall. Tots dos provenien de cultures oposades. El primer representava la lleialtat familiar, l’interès per solucionar els problemes dels ciutadans, l’apologia del procés sobiranista davant a l’opressió estatal i la defensa de les minories mentre que l’altre, Iceta, simbolitzava el PSOE, l’ortodòxia, el servei de la causa unionista i la defensa a ultrança de la monarquia i la unitat d’Espanya a la contra del procés català.
Segons “El País”, Sánchez va nomenar a Iceta per mantenir el debat de l’Estat de les Autonomies i promoure la reforma de l’Estatut català i la Constitució. Anabel Díez, autora de l’article, enganya als seus lectors. Els pretén colar una mentida. Iceta ha estat premiat per la seva traïció a Catalunya. Li han pagat pels seus serveis a Espanya amb una propina vil i menyspreable. Un altre acte de terrorisme d’Estat contra aquells que, pacíficament, aspiren a ser ciutadans d’una República catalana, popular, lliure i independent.