LES ARGÚCIES DE MARCHENA

Als milers d’espectadors que segueixen pel canal 3/24 el judici al Procés deuen tenir la impressió d’estar rememorant una recepció de Felip V, celebrada amb solemnitat, esplendor i pompa més que una causa penal del segle XXI. ‘Con la venia del excelentísimo señor presidente’, ‘su excelencia tiene la palabra’, ‘conteste al excelentísímo fiscall’ són algunes de les farisaiques expressions que, amb èmfasi desmesurat i redundant, es repeteixen a la sala de vistes del Tribunal Supremo. Els observadors europeus han restar atònits en contemplar aquest insòlit i fantasmagòric espectacle de comèdia, ja que, als seus territoris, per demanar la paraula en un tribunal s’utilitza  ‘Sir’ en el Regne Unit, o’ Monsieur ‘en els països francòfils. És a dir, amb un senzill ‘Senyor’ n’hi ha prou.

El president del tribunal, Manuel Marchena -cerimoniós i doctoral, lapidari i sentenciós- odia mortalment als independentistes. Desprend pels seu porus l’essència del PP. Va imputar en el cas dels ERO d’Andalusia als expresidents Manuel Chaves i José Antonio Griñán. Va expulsar de la carrera judicial a Baltasar Garzón per les escoltes de la Gürtel. Va empresonar a Iñaki Urdangarin i a Rodrigo Rato rebutjant els recursos contra les seves condemnes. Va participar activament en les causes obertes contra els líders sobiranistes de Catalunya. Va condemnar a 13 mesos de presó a Francesc Homs. Va admetre la querella per rebel·lió contra els membres de la Mesa del Parlament i va fer seva la causa que Carmen Lamela va instruir contra Carles Puigdemont i els membres del seu Govern. Amb aquests antecedents resulta inimaginable creure en la seva rectitud i imparcialitat.

Com Marchena intueix que la seva actuació processal està sent analitzada pels magistrats del Tribunal Europeu de Drets Humans, que inexorablement posaran fi al Procés, prioritza la cura de les formes i aparenta ser neutral. Però la veritat és que, per por a les represàlies, encara ningú l’ha denunciat per infringir i trencar l’ordenament jurídic. La llei d’enjudiciament criminal, d’obligat compliment per als jutges, commina al president a dirigir els debats sense coartar la llibertat dels advocats defensors, cosa que no fa, a fi que aquests puguin exercir amb independència seu dret de defensa.

La qüestió, tantes vegades controvertida, sobre l’exhibició dels vídeos als testimonis, està resolta per l’esmentada llei processal de forma clara i contundent: ‘Quan les parts sol·licitin -proclama- que els testimonis reconeguin els instruments, efectes del delicte o qualsevol altra peça de convicció, si hi hagués contradicció, el jutge requerirà al testimoni perquè expliqui les diferències que s’observin ‘. Marchena coneix la Llei a la perfecció pel que no ignora que en actuar així, pot estar cometent un delicte de prevaricació. Segons el Codi penal aquestes infraccions les realitza el jutge que dicta, ‘ sabent-ho resolucions manifestament injustes que s’aparten clarament del que la llei disposa’. Exactament el que fa ell.

ELS FISCALS DE LA VERGONYA

Els fiscals han d’exercir el seu càrrec amb imparcialitat i tolerància i les seves preguntes, en cap cas, poden ser capcioses, suggestives ni impertinents. Això no ho dic jo; ho ordena la llei. Al segle XVI els inquisidors d’ofici demanaven les penes més greus per als reus. Sovint la mort a la foguera. L’inquisidor d’ofici havia de saber els cànons, conèixer els delictes i actuar en estreta col·laboració amb els jutges. Els membres d’aquella tètrica institució eren sobris, hermètics, sibil·lins, esotèrics i diligents, vivien clandestinament i havien de guardar un culte acèrrim a la justícia. Els acusadors públics d’antany guardaven la seva identitat en secret. Ara surten per televisió.

Emulant al professor Alejandro Nieto de la Complutense de Madrid els diré que els fiscals són els impulsors de la màquina judicial, els pesos pesants del dret que arrosseguen la càrrega dels centenars i centenars d’anys de presó que van imposar a les seves víctimes. Són tan imprevisibles i perillosos com un caragol desfermat dins d’una màquina: xoquen per tot arreu. N’hi ha que, complint instruccions superiors, intervenen descaradament en els sumaris per paralitzar l’actuació de l’instructor (casos Guerra o Lasa-Zabala) mentre que en altres processos ataquen sense quarter fins a cobrar la peça (Roldán o Comte). Hi ha fiscals que d’agutzils es converteixen en ‘alguacilados’ (Márquez de Prada, Gordillo) i d’altres que venen la seva consciència a un postor polític embrutant, un passat immaculat, com Fernández Villarejo. 

Durant el meu llarg recorregut per la cruïlla de la justícia he conegut inquisidors de tots els colors. He sofert a milers de fiscals turmentats pel seu ofici d’ajusticiar que porten a coll el calze de la seva amargor. Però cap d’ells és comparable amb Jaime Moreno, Javier Zaragoza, Fidel Cadena i Consuelo Madrigal, els acusadors del judici del Procès, els quals l’odi mortal als independentistes els priva de la seva neutralitat. És, em sembla, un quartet vergonyós i patètic. Filisteus vestits amb sotana o hàbit religiós, els van inculcar en la postguerra els principis de la unitat d’Espanya i del nacionalcatolicisme. Però la pitjor d’aquesta quadrilla és Consuelo Madrigal, la fiscal general de l’Estat imposada per Rajoy, antifeminista inconciliable amb l’avortament, de naturalesa dogmàtica, integrista i ultraconservadora.

Però l’imperdonable, el que ha ferit greument la veu de la consciència col·lectiva, ha estat la manipulació que s’ha dut a terme amb els testimonis. Per transformar simples concentracions ciutadanes en delictes de rebel·lió, han obligat a milers de policies i guàrdies civils a relatar uns fets contraris a la veritat. Les seves respostes són idèntiques: ‘la massa’, ‘actitud hostil’, ‘mirades d’odi’, ‘muralla humana’, ‘feixistes, assassins, terroristes’ … Una cosa tant evident com indubtable a la vora del delicte. Un altre capítol negre del judici més fals, ignominiós i vil de la nostra història.

LES QUEIXES DEL MINISTRE

El ministre de l’Interior del Govern socialista de Pedro Sánchez va posar el crit al cel en conèixer la notícia: l’Ajuntament de Barcelona havia col·locat una placa en memòria dels milers i milers de persones que van ser torturades a la Prefectura Superior de Policia durant els interrogatoris. El seu titular, Fernando Grande-Marlaska, va considerar que Ada Colau a més de ficar-se on no li demanen, era indiscreta, falsa i inoportuna. Va negar aquests sinistres episodis, que tan torturats com els seus botxins van revelar des de la clandestinitat, i que ara son testimonis de domini públic. En els calabossos de la Via Laietana, els membres de la Brigada politicosocial franquista practicaven entre altres turments la gota serena, la banyera, l’empulguera, el torn i l’agullada. Els honestos funcionaris, que van exigir al ministre que la placa fos retirada, són membres del Sindicato Unificado de Policía (SUP), els mateixos que ara menteixen i calumnien en el judici al Procés. Van cremar el tauler perquè el seu contingut “representava una estigmatització al col·lectiu de policies nacionals”.

Grande-Marlaska no va poder contenir els seus impulsos. Els policies tenien raó, ha conclòs. Va remetre una carta de queixa a l’alcaldessa proclamant, entre altres perles el perill que suposava confondre institucions democràtiques de l’Estat amb un règim polític del passat. Ha afegit que des de 1978 la Prefectura de Via Laietana es un lloc de treball modèlic en el qual molts homes i dones valerosos defensen la Constitució. Aquest singular ministre, reconvertit el PSOE de Sánchez, va rebre resposta a les seves reaccionàries queixes. Devia fulminar amb la mirada a la maleïda hemeroteca, amb el mateix odi que els rebels i sediciosos catalans van dirigir a la Guàrdia civil. A partir del seu nomenament com a jutge a l’Audiència Nacional van sorgir centenars de despropòsits i disbarats:

Va fer detenir els empresaris Azpiroz i Saralegui per haver pagat l’impost revolucionari a ETA, va prohibir manifestacions a Euskadi contra el criteri del fiscal general de l’Estat, va citar a declarar a Arnaldo Otegi,  i a altres líders de l’esquerra abertzale, per convocar una roda de premsa en ple procés de pau, va desautoritzar el congrés de Batasuna, va arrestar Gorka Agirre, dirigent del PNB, com a presumpte membre de la trama d’extorsió d’ETA i va prohibir una conferència del ja citat Otegi en el Fòrum Tribuna Barcelona. Però la seva major mostra de liberalitat i democràcia va ser la incoació d’un sumari per un delicte d’injúries al príncep hereu contra els humoristes de “El Jueves” Manel Fontdevila i Guillermo Torres. Malgrat tot això, els alts mandataris de la Justícia d’Espanya van considerar que tenia mèrits més que suficients per ocupar un càrrec de vocal en el Consell General del Poder Judicial.

Al Ministre de l’Interior socialista, a qui molts ciutadans consideren un polític demòcrata, equitatiu i liberal, li ha caigut la careta. Grande-Marlaska s’ha mostrat com el que és, un gloriós i destacat membre del bàndol franquista, que no ha dubtat a defensar els torturadors de Via Laietana davant les seves víctimes. La seva lapidària frase: ja no existeixen les clavegueres de l’Estat, així ho acredita.