Bajanades a dojo

Ara s’ha tornat mut. El molt honorable Quim Torra, anomenat per Puigdemont, president de la Generalitat sense ser elegit per la ciutadania, ha deixat de parlar. Almenys no ho va fer durant el transcurs de la vista al TS, en què es va limitar a flirtejar de bon ull amb els jutges com una meuca desvalguda. A l’inici del seu luctuós i deplorable manat, xerrava pels colzes sense cap mena de discreció sobre el diví i l’humà. Deia bestieses que la ciutadania no entenia. Ningú era conscient de si les seves paraules eren bajanades, fantasies d’un ximplet, o males interpretacions de les ordres que li dictava el seu amo i senyor des de Bèlgica. Es va considerar, i així ho va dir textualment, un presoner polític com ho va ser, al seu dia, el president Companys. El poble, que és savi i circumspecte, es va adonar que no era ni un polític ni una estratega. La gent va percebre que quan llançava improperis contra els líders d’altres formacions era per guanyar adeptes, promoure la seva figura pública o perquè no descobrissin que era un incapaç.

Torra va ser jutjat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per una altra bajanada. El mòbil, com tothom sap, va ser haver-se negat a retirar del Palau de la Generalitat una pancarta de suport als patriotes empresonats durant la campanya d’investidura. El fiscal considera que va cometre un delicte de desobediència i un altre de denegació d’auxili a l’autoritat. L’única finalitat era inhabilitar-lo. El judici no tenia cap sentit; era una altra bajanada. L’honorable es va limitar a exercitar el dret a la llibertat d’expressió i la Junta Electoral Central no tenia autoritat ni capacitat jurídica per sancionar-lo. El resultat va ser una condemna d’un any i mig d’inhabilitació.

La resposta del president de la Generalitat no es va fer esperar. Afirmacions més o menys irreflexives, exclamacions de disgust, queixes arbitràries. Torra va deixar anar bajanades a dojo a excepció de quan va dir que la justícia només era lenta quan s’instruïen procediments normals, però si la qüestió era política, el jutge actuava amb una celeritat inusitada. Per una vegada Torra no va dir cap ximpleria. Va pronunciar una veritat com un temple. El seu advocat defensor,  Gonzalo Boye, a l’acte de la vista del recurs de cassació formulat per ell, va posar sobre la taula les moltes irregularitats processals que posaven en dubte la imparcialitat del Tribunal. Torra, convençut que el judici de la pancarta era afí al del procés, va advertir al Govern central que una sentència contra ell reiniciaria el procés d’independència. Convençut de la seva pròpia vàlua, va ratificar el «no» a Pedro Sánchez. La resta, com «el retorn de Suárez a Pedralbes», «ho tornarem a fer», «desobediència civil», «vaga general indefinida», etcètera, van ser paraules buides, fora de lloc, desavinents amb la COVID-19, encara que molts les comparteixen.

Els assessors d’en Pedro Sánchez es van equivocar aconsellant al fiscal general de l’Estat que presentés una querella contra Quim Torra per un acte lícit i en cap cas delictiu. Una altra bajanada. Molts ciutadans reticents a la política de l’honorable es van posar a favor seu i van sortir al carrer. Perquè, malgrat tot, xerraire o mut, Torra, president del Govern de Catalunya, és el primer mandatari d’aquest país, el qual gaudeix dels mateixos drets i atribucions que el seu homòleg espanyol. El poble català, conscient de les falòrnies judicials d’aquests esclaus de l’executiu espanyol, va verificar una vegada més que els nostres polítics no desitgen la independència. És el poble el que, cansat ja de ser súbdit d’Espanya, vol formar part d’una república popular, lliure i independent.

Ara, el recurs de cassació sobre la inhabilitació de Torra ha quedat vist per a sentència. Els magistrats del Suprem, els fiscals, Boye i el mateix Torra, saben que el cas ja ha estat resolt pel Tribunal Europeu de Drets Humans, ja que, segons ha declarat, «cap òrgan administratiu pot atribuir-se caràcter de superioritat sobre la presidència del poder executiu. La seva «criminalització» suposaria una interpretació antidemocràtica del Codi Penal, i infringiria preceptes constitucionals i drets fonamentals protegits pels tractats internacionals». Malgrat això, Torra fomenta entre els seus simpatitzants i alguns independentistes intransigents, que serà inhabilitat pel Suprem, ja que és el mateix tribunal que va condemnar els patriotes catalans. Ho fa per guanyar popularitat, prestigi, reputació i domini moral.

No crec que el Suprem afranqueixi el terreny de la prevaricació, incomplint la doctrina dels tribunals superiors europeus. La seva decisió seria revocada pel Tribunal d’Estrasburg, amb la vergonya pública que això comportaria per la justícia espanyola i amb les conseqüències econòmiques pel peculi l’Estat. A més seria la pitjor bajanada d’aquest sainet o, si ho prefereixen, esperpent sense cap ni peus. Però suposo que Torra ho espera amb candeletes.

UN CRIM D’ESTAT

En una nació organitzada com unitat política s’ha d’aplicar la teoria dels tres poders de Montesquiu -legislatiu, executiu i judicial-, ja que són els fonaments d’un Estat modern. Han de ser independents per evitar abusos i corrupcions, perquè si els que legislen i els que manen convergeixen en una mateixa institució, el Govern podria promulgar i executar lleis absolutistes per caprici, i en interès del seu partit, una corruptela que a Espanya s’arrossega des de la transició en què els membres del Consell General del Poder Judicial són anomenats pels partits i no pels jutges. Va ser González qui en abolir l’article 66 de la Constitució, i imposà un nou despotisme il·lustrat en deixar la direcció de l’estat en mans de la judicatura.

Els responsables de dirigir les nacions, els governs autonòmics i els seus subordinats, són els que han de tenir cura per mantenir la qualitat d’autonomia dels tres poders. Fa pocs dies es va produir a la borbònica i catòlica Espanya, una violació escandalosa i vil d’aquest postulat: Quatre expresidents de govern i altres figures rellevants del món polític, empresarial i sindical, van enviar cartes defensant a l’exministre Rodolfo Martín Villa a la jutgessa argentina María Servini de Cubría, que investiga presumptes crims de la dictadura franquista que la justícia espanyola es va negar a jutjar.

Entre els protagonistes més rellevants d’aquesta miserable conspiració hi havia Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. També ho van fer Nicolás RedondoCándido Méndez, Antonio Gutiérrez, Rodríguez de Miñón i Miquel Roca Junyent, entre altres figures insignes i  altres, com Josep Borrell, cabdills de la política activa.

Fa pocs dies, Martín Villa va declarar com imputat, per videoconferencia, en la causa oberta per la jutgessa Servino a l’Argentina per la matança que el dia 3 de març del 1976 es va produir a Vitòria i que va provocar cinc morts i cent cinquanta ferits per trets de la policia. Lluís Llach va condemnar la massacre amb la seva cançó, ‘Campanades a morts’, un homenatge ombrívol i dur a les víctimes. La magistrada també investiga els fets dels Santfermins de 1978 on es van ocasionar un mort i cent cinquanta ferits.

Martin Villa, el camaleònic polític responsable d’aquests fets que sempre ha estat al servei del govern de torn, ha sigut tota la seva vida un criminal responsable de molts delictes greus. Poso com a exemple l’atemptat contra la sala de festes Scala Barcelona, seu de la burgesia de tot Catalunya, promogut per ell. Aleshores era ministre de l’Interior. Ho va fer amb la complicitat de José María Escudero Tejada, alies Escovi, inspector en cap de la Brigada Central d’Informació i d’un sinistre personatge anomenat El grillo, expert en infiltracions, fabricació d’explosius, fugides i creació de grups armats, es deia Joaquín Gambín i el seu currículum delictiu va fer que se’l considerés l’individu ideal per dur a terme l’operació.

L’objectiu de Martin Villa era destruir la CNT-AIT, el sindicat obrer amb més força i militància de tota Espanya, el que efectivament, va aconseguir. Tot va començar a Barcelona al migdia del diumenge 15 de gener de 1978. La CNT contrariada pels anomenats Pactes de la Moncloa, que a parer seu podien encobrir l’amnistia tàcita pels responsables del règim franquista, va mobilitzar 10.000 treballadors en una manifestació que va concloure pacíficament a les 13 hores. Però, 15 minuts més tard, un paorós incendi va destruir totalment la sala de festes Scala. Testimonis pròxims van observar com un home relativament jove havia llançat ampolles inflamables a la façana del restaurant mentre altres l’observaven. L’edifici va cremar per complet, resultant calcinats als treballadors que allí operaven, els senyors Egea, Bravo, MontoroMasip, tots ells, membres del sindicat anarquista.

La premsa governamental va atribuir la catàstrofe a un comando de la CNT. La nota oficial de la policia va atribuir la temptativa criminal contra la sala de festes al ressorgiment de l’anarquisme a Catalunya. Però la veritat era que en Gambín s’havia infiltrat en el domicili dels que més tard serien imputats, havia fabricat els còctels Molotov, havia conduït al petit grup a  la sala Scala en finalitzar la manifestació, a la qual va assistir com un treballador més, i va llançar a l’interior del restaurant, els explosius.

Gambín va estar pendent tota la tarda dels mitjans televisius i radiofònics. Va aconseguir comunicar amb el seu cap, l’Escubi, a dos quarts de nou de la tarda i li va facilitar els noms, cognoms i adreces dels presumptes autors de l’atemptat. La policia els va detenir sense que ningú sabés d’on els va venir la informació. Van ser jutjats, condemnats i empresonats a la presó Model de la Ciutat Condal, fins que dos anys després, van ser amnistiats pel Govern d’Espanya.

La justícia argentina seguirà el seu camí amb tots els entrebancs que li posaran els tres poders espanyols, però Martin Villa, assassí, genocida, sicari i exterminador, seguirà gaudint, fins que es mori, del seu dret constitucional a la presumpció d’innocència

LA INCOMPÈTENCIA DE BARGALLÓ

El meu fil, en Txema Loperena i Martí, periodista, documentalista i professor de Socials a les faldes del Montseny des de fa uns anys, em demana que publiqui aquest article al meu bloc. Ho faig amb molt de gust. El seu text és aquest:

Un dels mantres més repetits a les escoles i instituts contemporanis acusa els estudiants d’aquest país de fer-ho tot l’últim dia, de ser bastant deixats, inmadurs i d’anar perdent imaginació i empatia a mida que es fan grans i el seu interés s’atrinxera exclusivament al voltant de les pantalles i la seva popularitat a les xarxes socials. Més enllà que aquest discurs posi al sac tota una generació de forma més o menys injusta, de si s’ajusta o no a la realitat i de com en seran les conseqüències, el preocupant és que aquest mateix relat es pugui aplicar sense por a equivocar-se al Conseller del Departament d’Ensenyament, l’il·lustríssim senyor Josep Bargalló. 

El presumit polític republicà ha fet gala en el decurs de la pandèmia actual del més gran “tantsemenfotisme milenial”. No ha abordat la tornada a les aules fins a l’últim moment (encara avui circulen a tota pressa les gens clares i contradictòries instruccions per a l’inici de curs) i ha marejat i exasperat amb canvis de timó constants a aquells que en teoria defensa i representa. I el que és pitjor encara, ho ha fet amb una manca de rigor i professionalitat que clama al cel, posant als peus dels cavalls als autèntics protagonistes de la reobertura dels centres: El conjunt de la comunitat educativa, que s’assaventa de les seves directrius per la premsa i la TV.  

A poques hores de l’inici del curs, la major part dels 2.500 centres catalans d’infantil, primària i secundària esperen encara que se’ls assigni els docents i professionals de reforç promesos, així com els espais i el personal i material mèdic que haurien d’haver rebut fa dies. Han de ser els equips directius i docents els que improvitzin amb un reduídissim marge de maniobra per cobrir les mancances d’un sistema tocat de mort i a punt d’implosionar.

El Departament d’Ensenyament fa massa que navega a la deriva. El capità de la nau ha perdut l’oremus i la perspectiva mentre desvarieja per coberta amb posat cansat i fent equilibris etíl·lics tot farfullejant bestieses inintel·ligibles: Que si “grups bombolla que no es barrejaran”, que si “les ràtios no són tan importants com l’actitud dels docents”, que si “les escoles seran les últimes a tancar en cas d’un nou confinament perquè són el lloc més segur pels infants”… 

Podem estar d’acord amb que al març i a l’abril l’irrupció de la maleïda Covid va trencar esquemes i planificacions, alhora que encenia totes les alarmes i posava al descobert les vergonyes d’una Educació catalana retallada, precaritzada i deixada absolutament a la seva sort d’ençà que les tisores de la Troika van anar a parar a les mans d’Artur Mas i aquest es va destapar com el més gran retallador del sud d’Europa. Però sis mesos després, a res d’engegar el nou curs, totes les promeses de l’”empàtic” Bargalló han quedat tan buides com el seu discurs grandiloquent de pa sucat amb oli. Ni els centres disposen dels docents i sanitaris promesos, ni del personal de neteja o dels espais de titularitat pública on s’haurien de desdoblar els grups. 

Tal i com denuncien el conjunt de sindicats d’ensenyament i l’Agrupació de Famílies “Així no tornem”, els grups de 20 a primària i 30 a la secundària són els de sempre. Que no s’empatollin amb desdoblaments i grups bombolla quan saben perfectament que sense doblar efectius no són possibles. Tenim aules rebentades on la distància mínima i la ventilació seran inexistents, on l’alumnat s’acinarà 7 hores diàries en espais ridículs i on no es podrà garantir de cap de les maneres que no esdevinguin focus de contagi de primera magnitud. 

El Departament ha fet allò tan de moda aquests dies: Rentar-se les mans a cor que vols i distanciar-se al màxim del problema, a la vegada que tracta de tapar les seves enormes vergonyes amb una ridícula mascareta decorada amb un “Tot anirà bé” i un “emoji” que somriu. Que siguin els centres els que assumeixin la responsabilitat de gestionar el caos, que nosaltres anirem posant ciris a tots els sants possibles.

En veure el desori departamental a un li dona per malpensar: No estaran acceptant d’antuvi que el curs s’hagi de reformular un any més des de casa? Posats a fer, l’estalvi seria extraordinari i total, després de tot, si la comunitat educativa està en shock i no protesta, no vindrà d’aquí i com diu la dita popular “qui dia passa, any empeny”. En favor d’aquest supòsit, cal remarcar amb el fluorescent més estrident la manca de beligerància del col·lectiu docent de Catalunya. Mentre a Euskadi i Madrid es declaren en vaga, aquí semblen acceptar-ho tot amb la mateixa resignació que han après a fer de tot a classe excepte la seva pròpia feina.

La pressió social al voltant d’haver d’obrir els centres per no prolongar l’agonia d’infants i families per a que els joves puguin socialitzar-se i seguir creixent com cal contribueix al despropòsit i col·loca als i les docents en el punt de mira dels mitjans de comunicació. És evident que cal garantir la reobertura dels centres, però cal fer-ho amb totes les garanties i ara com ara aquestes no hi són ni se les espera. Potser al proper novembre, quan hagin hagut de tancar desenes de centres i alguns docents o parents dels estudiants estiguin intubats a les UCI’s tots plegats entendrem la magnitud del drama. Mentrestant Bargalló seguirà treient pit i reivindicant-se a base de propaganda, creuant els dits i tocant fusta no se’n vagi tot en orris i perdi la cadira per la seva nefasta gestió.