TRUMP I ELS NOSTRES

Winston Churchill va dir que la democràcia era el pitjor sistema de govern si s’exclouen tots els altres. Es va expressar així per no enaltir el principi de participació igualitària del poble en la presa de decisions. Pensava que la democràcia era la fórmula menys dolenta per a governar. Churchill tenia tota la raó, ja que, en molts països civilitzats, concretament a l’Espanya del postfranquisme, el cap d’estat no és elegit pels vots dels ciutadans, sinó per qui regenta el poder arravatat a la nació. Tampoc se’l pot jutjar, faci el que faci, perquè segons la Constitució, pot cometre qualsevol delicte: robatori, violació, estafa o assassinat, sense que cap jutge o tribunal el pugui condemnar. Veurem el que passa ara a Espanya amb l’afer investigat per la Fiscalia dels cent milions de dòlars de procedència corrupta que l’emèrit guardava en un paradís fiscal.

En altres països democràtics es guarden les formes, aparentment no passa el mateix que aquí. Als Estats Units existeix l’Impeachment, un procediment judicial per a destronar al president si aquest és declarat culpable de traïció o suborn. El que no sap la gent és que l’organisme que els jutja és el Senat, integrat per membres del mateix partit de qui s’està sotmetent a judici. Fins ara, només s’han dut a terme tres processos d’expulsió: a Lyndon B. Johnson i a Bill Clinton del partit demòcrata, i a Donald Trump del republicà. Cap d’ells va prosperar. Trump seguirà sent president, ja que ha estat exculpat dels seus càrrecs per 53 senadors republicans, davant els 47 demòcrates que volien condemnar-lo. Precisament tot el contrari del que va passar aquí amb el judici del procés. Els patriotes catalans van ser jutjats per magistrats enemics de Catalunya, anomenats per Rajoy, mentre que a Trump el van absoldre els seus partidaris.

El més estúpid, pèrfid i profà president dels EUA, va ser elegit per una falòrnia de la constitució americana que estableix que, cada estat designarà un nombre d’electors igual al nombre de senadors que tingui en el congrés. La Carta Marga dels Estats de la Unió no respecta la norma democràtica que decreta que: ‘per cada ciutadà, un vot’. La gran virtut de la democràcia és el sufragi universal. Però les seves dues grans fallides són, d’una banda el ‘tot val’ del sistema electoral, i d’un altre, la desraó d’estat que es produeix quan el candidat accedeix al poder i anteposa els interessos del seu partit al bé comú.

Les contradiccions inacceptables del president nord-americà només són comparables amb la inconsciència constitucional de Quim Torra, la manca d’eficiència de Miquel Buch, la parlera enxampurrada de Meritxell Budó o el fingit inconformisme de Gabriel Rufián. Trump, en un principi va dir que no es creia que el malestar de l’economia, la salut i el medi ambient fossin conseqüència del canvi climàtic ni va donar gens d’importància a l’existència del coronavirus. Després va matisar que era un engany ideat per científics xinesos i una conspiració de Xi Jinping, el President de la República Popular Xina, per enganyar al poble americà. Al cap de poques hores de manifestar aquestes bajanades, les va rectificar sense cap mena de pudor. Ara assumeix la gravetat de la pandèmia i allarga els terminis per controlar-la. Ja ha pres, tard i malament, mesures dràstiques per a evitar la seva propagació.

El poble, víctima propiciatòria del coronavirus, per fi, ha pres consciència de l’incapacitat dels nostres dirigents. Trump és un líder que no hi és tot però, els d’aquí, no són més que trossos d’ases de solemnitat. Manquen de les condicions i atributs necessaris per ser polítics. No estan capacitats per organitzar ni administrar un estat, com es Catalunya, en cap dels seus afers, ni interns ni exteriors. Propaguen reiteradament un sol discurs, el de la independència i la república, que molts compartim, però que no pot ser l’al·legat únic enfront dels greus problemes que comporta l’epidèmia mundial de coronavirus com la sanitat, els ERTOS, la carència d’hospitals, la manca de treball, l’atur, la falta d’instruments clínics i medicines, la por que van infondre a la gent, la fam que sens dubte es produirà.

Espero que quan s’acabin els seus mandats tornin a desenvolupar les seves taleies habituals i deixin la política. Que Torra faci d’advocat per la Winterthur, que Budó segueixi curant animals, que Buch torni a vigilar discoteca s, i que Rufián es reintegri al ‘Corte Inglés’ com dependent. Cap d’ells s’ha guanyat la confiança dels seus electors i el poble ho sap.

M’HA PLAGIAT, PILAR RAHOLA?

L’Editorial Efadós acaba de publicar la meva última novel·la, ‘L’espia del violí’, que degué haver aparegut en les llibreries dilluns passat, concretament, el dia 16 de març. Per raons per tots conegudes, no es posarà a la venda fins que finalitzi aquest forçós confinament per ningú desitjat. Es tracta d’un text que vaig escriure l’any 2002 per encàrrec de l’Editorial Columna que a les hores dirigia Miquel Alzueta. En realitat em va encomanar tres novel·les sobre la Barcelona de la postguerra, de les quals se’n van publicar dues: La casa del fanalet vermell i Ulls de Falcó, mentre que la tercera, es quedava al calaix de l’editorial. L’espia del violí la vaig inscriure al Registre de la Propietat intel·lectual en data 20 de maig de 2008. Columna, a les hores integrada a l’Editorial Planeta, me la va refusar per raons comercials.

Al cap de quasi deu anys, Judit Terradellas, productora de l’Editorial Efadós, que aleshores preparava una col·lecció de novel·la històrica anomenada El fil de la Història, me la va demanar, la van llegir els directius de l’empresa, i després d’un any i mig, van comunicar-me que la publicaven. Quan L’espia del violí estava en fase d’impressió va aparèixer a alguns mitjans i a les xarxes socials la portada d’una novel·la de Pilar Rahola, L’espia del Ritz, que coincidia totalment amb la meva pel que fa al personatge de Bernard Hilda i les seves peripècies, ja que era jueu i a França els nazis el perseguien. Com que Rahola deia que era un espia, un fet incert ja que va ser fruit de la meva invenció, vaig sospitar.

Es podia tractar d’una coincidència però Bernard Hilda mai va ser un espia, ni de l’MI6 ni de ningú. Tan sols es tracta d’una fabulació meva que, quan la vaig fer publica fa deu anys, va tenir certa repercussió als mitjans. Però el que en va mosquejar va ser que l’editorial del nou llibre de Rahola fos Columna, la mateixa editorial que tenia el meu original. No penso que Pilar Rahola m’hagi plagiat res. Crec, això sí, que algú pròxim a Columna li ha donat la meva sinopsi o inclòs el meu text, obviant el meu nom. Com encara no ha sortit el seu llibre -només la portada i la sinopsi- no l’he pogut llegir. No sé si hi ha plagi o no. El que si és evident és que, qui ha donat el meu guió a la Rahola s’ha apropiat indegudament del personatge de Bernard Hilda, de la seva qualitat de fals espia, dels esdeveniments que vaig inventar-me, i de l’ambient de l’alta burgesia de Barcelona que sobrevivia a La Parrilla del Ritz, per no percebre la destrucció sistemàtica de la seva identitat.

Estic convençut de què aquesta rocambolesca història s’ha de difondre. Per això ho faig.

ELS CÒMPLICES DEL REI

L’insolit esdeveniment de què la Justícia suïssa investigui Joan Carles I per haver-se embutxacat cent milions de dòlars del rei de l’Aràbia Saudita, Salmán bin Abdulaziz, corrobora que sempre va ser un corrupte. Els botins dels seus lladrocinis els tenia dipositats en el banc Mirabaud de les Bahames a nom d’una fal·laç fundació. Va mantenir sempre una carrera de robatoris amb el salconduit constitucional que l’alliberava d’anar a la presó, gràcies als set arreplegats pel mateix Rei que van redactar la inamovible Carta Magna. Tots ells van ser còmplices dels delictes consumats pel Borbó. Amb aquella ‘llicència per delinquir’ va poder dur a terme tota mena d’estafes, malversacions i desfalcs, ja que, sense ella, no n’hagués pogut cometre’n cap. Arran del cas, la Fiscalia Anticorrupció ha demanat informació a la justícia helvètica.

El príncep Juanito –així li deien llavors- va passar de ser pobre de solemnitat a tenir una fortuna que s’eleva a 1.800 milions d’euros. El dictador el va mantenir a casa seva amb una petita assignació per a les seves despeses. En succeir a Franco, tot va canviar. L’estil de vida del monarca espanyol es va tornar luxós i opulent. Avui cobra un sou de 194.232 euros bruts a l’any -viatges i acomodament a part– que paguem tots. No és un mal salari, encara que suposi una propina si es compara amb les fastuoses xifres de l’esmentada investigació judicial suïssa.

Ara, el rei Borbó ha transferit 65 milions d’euros a Corinna Larsen, una de les seves amants, amb qui va mantenir un idil·li que va durar deu anys. Quan la fiscalia suïssa la va cridar a declarar va explicar al jutge que es tractava “un regal del rei emèrit, un obsequi que mai va demanar, una mostra d’agraïment per haver-lo cuidat quan estava malalt”. La Fiscalia Anticorrupció no s’ho ha cregut i ha enviat una comissió rogatòria a Suïssa per aclarir les entrades i sortides d’aquest compte milionari del rei. Les xifres són escandaloses, indignes d’un cap de l’Estat d’un país europeu. Acumular una fortuna així només podria passar a la Líbia de Gaddafi o a l’Egipte de Mubara però mai hauria d’haver ocorregut en un país presumptament democràtic de la UE.

Al principi del seu regnat Joan Carles era conscient de promulgar una Constitució que el protegís. Per això va nomenar als “set pares de la Pàtria”: Herrero de Miñón, Pérez Llorca, Gabriel Cisneros, Peces Barba, Solé Tura, Fraga Iribarne i Roca Junyent amb la finalitat que redactessin un article que hi digués: ‘la persona del Rei és inviolable i amb la finalitat de no està subjecta a responsabilitat’. I així va ser. Al rei no se’l pot jutjar, faci el que faci i digui el que digui. Des de la promulgació de la Constitució la monarquia continua sent un despotisme il·lustrat.

Joan Carles, amb aquest salconduit que l’alliberava de ser processat per cap delicte, va iniciar una carrera de depravació i lladronici que va durar tota la seva vida. Però, i els seus còmplices, els pares de la Constitució? Són immunes de la mateixa manera que el monarca, d’aquest cúmul d’estafes, malversacions continuades i robatoris que va cometre al llarg de la seva vida? Els set magnífics, al meu entendre, haurien de ser jutjats com a còmplices dels delictes consumats pel Rei, ja que sense el seu passavant constitucional, el corrupte Joan Carles no hagués pogut delinquir.

Segons alguns juristes, Joan Carles amb la seva abdicació va perdre la inviolabilitat. Però l’assumpta no és tan clar. L’únic privilegi que li queda és que el jutgi el Tribunal Suprem, ja que està aforat. Però els polítics, per no perdre les poltrones, van en contra de la voluntat popular. Els Borbons segueixen tenint patent de cors. Una aberració constitucional que l’autoritza a estar per sobre del bé i del mal. Mai se’l podrà jutjar. Un succés injust, antidemòcrata, incomprensible, arbitrari i absurd. Els ciutadans d’aquest país, des de la transició, sempre han reivindicat l’abolició de la monarquia i la restauració de la República, un fenomen que els parlamentaris de VOX, Ciutadans, el PP i, vergonyosament, el PSOE de Pedro Sánchez no comparteixen. Tots ells es neguen a què s’instauri una comissió d’investigació sobre les activitats econòmiques del Rei.

La resposta de l’oposició tampoc ha estat convincent. Ni s’ha parlat d’exili, ni d’abolir la reialesa, ni de desterrar als Borbons fora d’Espanya, ni molt menys de demanar una guillotina a França, a títol de préstec Tot plegat molt penós.