ELS FARSANTS DE LA POLÍTICA

Són molts els ciutadans que afirmen que la política s’ha convertit en un circ després dels contrasentits que va cometre Pedro Sánchez per a no pactar amb Pablo Iglesias i promoure unes noves eleccions. La vida publica, s’ha transformat en una lona de tres pistes en la qual els que hi treballen pateixen un estat de desgast i deterioració immensurables. Les raons que van generar el resultat no desitjat de Rivera, Iglesiasi Errejón en els passats comicis, van ser manifestes: el cansament dels votants, les moltes fal·làcies que es van dir durant la campanya, i els cruels i despitats insults als sobiranistes. Dues raons van ser suficients per justificar el malencert de Sánchez. Les negatives constants a reunir-se amb Quim Torra, i l’exhumació de Franco del ‘Valle de los Caidos’ que li va costar més de cinquanta escons a favor de VOX. Aquestes dues bagatel·les electorals del president, van promoure per part del món independentista, noves, multitudinàries i radicals accions de protesta contra la sentència del procés.

El que el poble no comprèn és que els polítics diguin avui blanc i demà negre. Ningú es creu el dogma de fe que Pérez Rubalcaba va proclamar al Congrés de Suresnes, l’any 74: “La definitiva solució del problema de les nacions que integren l’Estat Espanyol –va dir- es resol reconeixent el dret d’autodeterminació”, una doctrina ara vilipendiada pels barons del PSOE. És manifest, també, que tant el conservador Rajoy, com el socialdemòcrata Sánchez, secundats pels seus fidels servents Llarena, Marchena i els altres jutges polititzats del TS, han avivat la flama de l’odi, la crispació i la intransigència del poble català. Si la política “és l’art de governar un país” o, com va dir Azaña, “l’estadi més elevat de la cultura”, a l’Espanya postfranquista del rei Borbó aquesta honorable disciplina mai ha existit.

La replica més clarificadora i contundent a les indiscriminades agressions, físiques i morals als ciutadans de Catalunya, la va formular, sorprenentment, Torra en el seu al·legat final del vergonyós judici per desobediència promogut per VOX. Torra, va passar de ser inculpat a Fiscal. Va fer una anàlisi magistral, imparcial i crític del procés, que els membres del Tribunal van haver de cruspir-se amb patates fregides. Tampoc podem oblidar-nos dels autèntics protagonistes d’aquesta història, les víctimes propiciatòries dels tres poders representats per governants que a mesura que passa el temps es converteixen en funcionaris. He conegut jutges polititzats i diputats de tots colors. Advocats sense clients, empresaris fracassats, gents sense ofici ni benefici, oportunistes o demagogs, sense voluntat ni vocació, que han degenerat en politicastres per subsistir a la vida.

Altres ho fan per satisfer la seva vanitat en la creença que ser mandatari públic comporta l’admiració, el respecte i la submissió dels altres. Però els ciutadans van abrigar contra ells, sentiments violents de repulsió i d’odi. Crec en la política, però abjuro del sistema corrupte que la regenta, i tinc fe en la justícia, però no amb els magistrats que l’administren. Aquest és l’autèntic problema de l’Espanya regida pels Borbons. Els ciutadans no entenen que Sánchez i Iglesias, després de dir-se el nom del porc, s’abracessin com vells amants. No es tracta de cinisme. La realitat és una altra. Tots dos líders, a la fi, van aprendre la lliçó. Sabien que si no pactaven, es produirien, inexorablement, unes terceres eleccions i que aquesta vegada les guanyaria la ultradreta.

Si els canvis de criteri són possibles en política avui ha arribat l’hora d’aplicar el sentit comú, la primera i principal constitució dels països democràtics basada en el senderi, la sensatesa i el raciocini. ERC ha de fer allò que molts independentistes no volem. Pactar amb Sánchez perquè pugui ser investit com a president d’un govern d’esquerres fent front al rebuig dels seus correligionaris més neòfobs i de la dreta reaccionària del PP, VOX i Ciutadans. Però és l’única solució. Si no fos d’aquesta manera, Catalunya deixaria de tenir un Govern propi per a convertir-se una colònia, com ho van ser Cuba, Puerto Rico o Filipines, marcada per la severitat de la llei, ocupada per l’exèrcit espanyol, subjecte a una repressió virulenta i arbitrària, jutjada gratuïtament per sedició, privada d’un parlament propi i amb una dependència tirànica i absoluta de l’opressor.

EL COMPLOT DELS TRES PODERS

Del miler de bajanades que s’han dit per part de polítics sobre els tres poders, el més estúpid i ximple, ha estat la frase de la ministra de Justícia, Dolores Delgado, assegurant que “s’estan fent els passos adequats perquè Bèlgica accepti lliurar a Carles Puigdemont”. Una dissimulada declaració de guerra fruit de la insensatesa i la incultura. Com a justificació, Delgado, va destacar que la cooperació jurídica a Europa “funciona bé perquè compta amb l’OEDE”, un sistema molt àgil per practicar extradicions. Fernando Grande-Marlaska, li va fer costat. “Confio absolutament en què la Justícia de Bèlgica respondrà positivament, va recalcar. Si som part de la Unió Europea, si tenim l’ordre europea de detenció i lliurament és perquè ja tenim ordenaments jurídics absolutament homologats els uns amb els altres”.

Resulta inexplicable que Dolores Delgado, jurista de prestigi, que quan era fiscal de l’Audiència Nacional es va oposar al lliurament a Suïssa de l’informàtic Hervé Falciani, hagi dit aquesta atrocitat. Però el que no sap la Ministra és que el Govern no es pot interposar davant les tasques de la justícia. Respecte a Grande-Marlaska no és d’estranyar que hagi revalidat aquella salvatjada. Acabava de difondre que “la violència a Catalunya ha estat de major impacte que la del País Basc”. Rajoy va donar sepultura a la política en substituir-la per la justícia. El cost va ser molt alt: va haver de plegar com a President de l’Estat espanyol. Des d’aleshores la política la va dirigir el TS. La incapacitat i apatia de Rajoy per a resoldre problemes polítics, el va dur a deixar en mans de la justícia el blindatge de la monarquia borbònica i la defensa de la unitat d’Espanya. Una prova irrefutable de la falta de separació dels tres poders i un fet execrable que va invalidar la democràcia a Espanya, en confondre l’executiu amb el judicial. En conseqüència, una decisió que podria convertir al jutge Llarena i als magistrats de la Sala Segona del TS en presumptes prevaricadors.

L’Espanya borbònica mai va ser un estat de dret. Segons Montesquieu, la democràcia moderna es fonamenta en l’autonomia dels que fan les lleis, dels que governen i dels que jutgen.En un estat de dret aquests tres poders han de ser sobirans. Però a l’Espanya borbònica aquestes tres forces mai van coexistir amb autonomia. Montesquieu ho raona així: “L’experiència ens ha ensenyat que hom que té poder abusa d’ell. Per evitar-ho només hi ha una solució. Disposar les coses amb un tarannà, tant potent com vigorós, que obligui al poder a controlar-se a si mateix”.

Quan els poders legislatiu i executiu convergeixen en una mateixa institució no hi ha llibertat possible perquè, si això passés, el Govern promulgaria lleis absolutistes i les aplicaria al seu gust i propi interès. Tampoc hi ha llibertat quan el poder judicial no està separat del legislatiu i l’executiu. L’actuació del jutge Llarena rellevant de facto a Mariano Rajoy, l’encuberta declaració de guerra a Bèlgica per part de la ministra Delgado, i la promesa de Pedro Sánchez d’extradir a Puigdemont, ho verifiquen. Només cal assenyalar el control per part del govern dels organismes que administren la justícia com el TC o el Consell Superior del Poder Judicial que, en teoria, els fiscalitzen a pesar de ser tots anomenats pels partits polítics majoritaris. Quan s’exercita aquesta pràctica funesta, el TC es transforma en un servidor del Govern atès que els seus membres perden la seva independència i llibertat.

Ara qui ha posat la cirereta al pastís ha estat el mateix Pedro Sánchez. Finalment, el Govern d’Espanya ha reconegut la inexistència de la separació de poders. El candidat socialista s’ha compromès a portar a Carles Puigdemont de retorn a Espanya per que sigui jutjat per sedició i malversació de fons. La Fiscalia de l’Estat – ha dit – depèn de l’Executiu. Sánchez ha garantit que el poder compleixi la promesa feta durant el debat electoral. El seu procedir ha causat sorpresa i estupefacció als fiscals del Suprem. A mi m’ha produït una gran satisfacció. Per primera vegada el mateix Executiu ha reconegut que a Espanya no hi ha separació de poders. L’estultícia i deixadesa de les declaracions de Sánchez i els seus col·laboradors –Llarena, Marchena, Zaragoza, Delgado, Madrigal, Grande Marlasca i la resta dels seus responsables, ha demostrat que els que governen prefereixen fer-ho amb el mateix despotisme totalitari amb què obrava Franco. La seva política, execrable i repulsiva, anteposa la dictadura i la tirania, a la llibertat del poble i a la democràcia.

UNA NOIA AMERICANA

Una noia, nascuda a Brooklyn l’any 36 del segle passat, va escriure un llibre sobre els primers dies de la guerra civil a Catalunya abans que ho fessin Ernest Hemingway, George Orwell i André Maurois. Es deia Muriel Rukeyser i en la seva novel·la, Savage coast, traduïda per Eulàlia Busquets i publicada per l’editorial Rata en català, va narrar els avatars de la revolució anarquista contra l’alçament del general Franco. El definia com a un aberrant cap de trons que es va proclamar salvador de la pàtria per poder perpetrar la seva sedició i el seu magnicidi, i així assegurant-se el domini de l’Estat. Muriel va veure com els soldats rebels no immolaven als seus enemics sinó al ‘mal’ perquè, per ells, matar ‘rojos’ era un deure davant de Déu. El dictador va liderar el país amb un despotisme bàrbar i barroer. No en tenia prou amb  “capturar i desarmar al l’Ejercito Rojo‘. Durant quaranta anys va continuar matant a rojos, maçons, separatistes i desafectes amb afusellaments massius, trets al clatell i l’infame garrot vil que tant li agradava.

El dissabte 18 de juliol de 1936, la Muriel, amb tan sols 22 anys, viatjava en un ferrocarril ple de turistes que anava des de França cap a Barcelona. A la jove escriptora, en mirar per la finestreta, li va semblar que la mar estava completament estesa, tallada per la llum del sol. Eren les antigues aigües de la Mediterrània, grises i tremoloses, que només mostraven una tímida lluïssor. Però el tren mai va arribar a Barcelona. Segons Rowena Kennedy, la seva editora americana, el comboi es va aturar com a punt final a Montcada i Reixac a causa de l’alçament franquista. Allí va conèixer a un socialista de les Brigades Internacionals amb qui va viure una història d’amor que va durar fins que el milicià morí al front. La Muriel va presenciar l’esclat de la guerra i l’ambient que vivia llavors la societat, que com avui, estava marcat pels anhels d’independència de la ciutadania i les seves maneres de fer i de ser. També va col·laborar amb grups revolucionaris que feien trontollar la societat facciosa perpetrant accions furients i tempestuoses. Muriel descriu al seu llibre, la fam, l’estraperlo, els afusellaments als murs del cementiri, la gent que fugia cap a l’exili i els morts.

En finalitzar la guerra, les autoritats franquistes van exhumar més de mil dos-cents cadàvers al fossar de Montcada. D’aquests difunts, set-cents, mai van estar identificats. El nombre de víctimes és més gran perquè moltes foren incinerades als forns de la cimentera Asland molt propera al cementiri. La Muriel va ser poc temps a Barcelona però va estar prou per compondre quatre assajos, innumerables poemes i la novella que us comento sobre el cop d’estat militar a Catalunya i la resposta revolucionària del poble que la va transformar. Després escriuria sobre les dictadures, el nazisme de Hitler, el feixisme de Mussolini, la intromissió del govern americà a la guerra del Vietnam, les reivindicacions anti-racistes dels negres d’Alabama i la cacera de bruixes del senador McCarthy. Va ser una agitadora de la llibertat. Sempre va defensar activament al poble en contra dels interessos partidistes, els drets polítics i socials de les persones, el feminisme, l’autodeterminació de les nacions, la immigració, l’ecologia i el medi ambient i, per damunt de tot, la pau. Però el govern del seu país, com a càstig a la seva insubordinació, li va censurar Savage Coast durant més de quaranta anys.

Abans-d’ahir vaig tenir un malson. Vaig imaginar que la Muriel continuava viva i que tornava a Catalunya per a rebel·lar-se contra la tebiesa i moderació dels polítics catalans front l’intolerant desvergonyiment de la rígida i intolerable Espanya. Llegiria la ignominiosa i repugnant sentència del procés. Tindria notícia de què el Govern havia muntat un indecent espectacle en el qual, els seus protagonistes, els presumptes servidors de l’ordre i la llei, actuaven com a sicaris del sistema i en què, els jutges, s’havien convertit en servidors de l’executiu. Però també descobriria que el poble, marcat pel seu esperit resistència, seguia reclamant una República catalana popular, lliure i independent. Perquè a la, fi la bona gent s’ha adonat, igual que ella, de què a Espanya no hi ha democràcia i que els partits catalans amb una única excepció, no desitgen la independència. Anteposen els seus interessos polítics i econòmics a combatre la repressió de l’estat.

Però en despertar em vaig adonar que Muriel, l’autora de Savage Coast, brutalment menyspreada i rebutjada pel Govern del seu país, ja no existia, i que tot el que vaig somiar, no havia estat més que una bonica il·lusió.