NO TENEN VERGONYA

Quim Torra, designat president de la Generalitat per la gràcia de Déu, ignora l’opinió que Cervantes tenia sobre la captivitat: “el major dels mals que un home pot afrontar”, ja que, sense cap vestigi de maduresa social, es va atribuir la condició de ‘pres polític’. Una manifestació fal·laç, irrespectuosa i espúria contra els patriotes catalans injustament empresonats que m’indigna. La manca de llibertat, la més fosca de les parcel·les de la justícia, anul·la la voluntat de les persones, les degrada i vexa de tal manera, que les converteix en ruïnes físiques i morals.

Els nostres presos polítics es troben a presidi com reclusos preventius, un nyap processal censurat per les altes instàncies de la justícia universal. La presó provisional és una mesura cautelar excepcional per assegurar que l’encausat o encausada es presenti davant el Tribunal el dia del judici i no oculti proves. És per això que no pot tenir una durada prolongada en el temps. Però la mala voluntat, falsament justiciera, que encara persisteix en la mentalitat obcecada i retrògrada de molts magistrats, fa que la imposin a manera de càstig. Obliden, que les seves víctimes, que encara no han estat condemnades per cap tribunal, són legalment i tècnicament, innocents.
La repressió policial davant del referèndum de l’1-O i l’aplicació del 155 van ser les gotes d’aigua que van fer vessar el got de la paciència i del pacifisme. Les forces d’ocupació van repel·lir amb vigor i força desproporcionades als electors sense l’aparent prescripció de cap criteri superior inspirat en la raó. La policia va flagel·lar, apallissar i linxar als ciutadans que van acudir als col·legis electorals i els partits independentistes -la dreta convergent reconvertida en ‘JuntsxCat’ i ERC- van perdre la necessària i imprescindible unitat de pensament i d’actuació que els havia d’unir.

Els uns i els altres van capitalitzar per als seus propis interessos la indignació ciutadana fruit de la violenta política de l’Estat contra els patriotes catalans. Va ser llavors, quan Torra per guanyar adeptes per a la seva formació, va començar a pronunciar paraules buides, contràries al sentit col·lectiu, ratificades per Laura Borràs i altres dirigents del ‘JuntsxCat’. Torra, es va manifestar contrari a la investidura de Pedro Sánchez en contra de l’opinió d’altres partits independentistes i de la lògica més elemental. De tots els governs de coalició possibles, el contuberni PSOE i ‘Juntes Podem’ és el menys dolent. Suposa la no aplicació del 155 i una possible amnistia per als condemnats. Molts catalans haurien vetat al candidat davant la seva actitud contra Catalunya però el seny i la prudència els va aconsellar tot el contrari.

Aquesta desunió sobiranista es va revelar en les vergonyants sessions d’investidura que va protagonitzar Pedro Sánchez motivat per la seva ignorància de l’existència de la política de coalició i la seva dependència del capitalisme voraç. En aquestes jornades, Gabriel Rufián diputat d’ERC va defensar a ultrança la instauració d’un govern d’esquerres amb el partit de Pablo Iglesias. Va ser el debat d’investidura un esperpent trist i amarg pels partits progressistes, que pot obrir les portes a un aixecament armat contra Catalunya a VOX i als seus retrògrads companys de viatge.

El fracàs de Sánchez, no només ha afavorit a Cs, PP i VOX sinó també ha impulsat el TS a arreglar, amb una altra pasterada, la irregular situació dels ‘presos preventius’, una matusseria processal greu, que ha estat censurada per les més altes instàncies judicials europees. Marchena s’ha tret de la màniga una obsoleta llei mai aplicada per l’alt tribunal: comunicar el veredicte de la futura sentència als inculpats en una audiència oberta al públic i als mitjans informatius i retardar quatre o cinc mesos la redacció dels fonaments de la sentència. Així, els acusats deixaran de ser presos preventius i passaran a ser ‘penats’.

Aquesta guerra oberta dels tres poders de l’Estat contra Catalunya, ha fomentat una repulsa radical de la ciutadania enfront de l’hostilitat dels seus agressors. Finalment, el poble s’ha adonat que els polítics només aspiren a aconseguir el poder per motivacions espúries: privilegis, diners i prosperitat. Catalunya -no els partits sobiranistes- reclama com a primera providència, el retorn dels exiliats, l’amnistia (no l’indult) dels presos i la prossecució del procés independentista en llibertat. El referèndum que reclama Torra vindrà després.

ELS DEFENSORS DE LA MANADA

En l’àmbit judicial, els defensors togats d’aquesta escòria autoanomenada ‘La Manada’, una colla de facinerosos, violadors i eixelebrats que van agredir sexualment una jove madrilenya a Pamplona, són relativament pocs. El magistrat Ricardo Javier González, exultant líder del masclisme més recalcitrant de la catòlica Espanya, el seu fervent i avantatjat alumne, Agustín Martínez, l’advocat defensor, conegut també com el ‘mascle alfa’ i el líder de VOX a Andalucía, Francisco Serrano, un jutge expulsat de la carrera judicial pel ‘Consell General del Poder Judicial’. Són, tots tres, ultra-conservadors, sementals d’opereta, mascles ibèrics per antonomàsia i incontinents desbraguetats.

González amb el seu vot particular contra la sentència de l’Audiència de Pamplona va fer gala dels seus grans dots progressistes a favor del mascle. El seu contingut no és més que un pamflet roí, calumniós, degradant, mesquí i de baixa estofa contra la jove, ja que el tal González, un jutge de bragueta tòrrida i mirada extraviada, és fill natural de la cultura masclista, retrògrada i nacional-catòlica imbuïda per la repressió sexual de la dictadura. En la seva sicalíptica resolució nega el delicte per part de ‘La Manada’, ja que, segons ell, tot es produí en un ambient “de festa amigable i cordial, sota un entorn de gresca i alegria”. Van fornicar amb el seu consentiment causant-li deliri i passió. Van ser uns actes voluptuosos celebrats per la infeliç afectada que no va parar en cap moment d’emetre gemecs de delectança i goig.


Per la seva banda Martínez Becerra, l’advocat defensor de ‘La Manada’, en contra de tota lògica i sentit comú, va demanar l’absolució dels seus clients a l’Audiència de Pamplona, al Tribunal Superior de Navarra i al Tribunal Suprem, perquè, segons ell, la falsa víctima s’ho va passar d’allò més bé mentre la violaven aquells cinc energúmens. La jove no va patir res, al contrari, es va tornar boja de plaer. En les altes esferes de la Justícia el masclisme encara oneja a tota vela contra el progrés. Més de 760 magistrats espanyols van denunciar davant el Consell Consultiu de Jutges Europeus que les organitzacions feministes “es van conjurar per linxar al jutge González” o, el que és el mateix,”amenaçar a la independència judicial”. Van defensar aferrissadament la seva absurda i maleïda tesi confirmada parcialment per la sentència de la Cort de Pamplona que va deixar en llibertat als cinc membres de ‘La Manada’ després d’imposar-los nou anys de presó per un delicte continuat d’abús sexual. Van ser tots ells, magistrats de prestigi-, els responsables d’aquell nou disbarat polític i social que va produir vergonya i fàstic a tot Europa i que va demostrar una vegada més que el masclisme perdura en una societat en què la protecció de la dona és inexistent.



He conegut advocats, jutges i fiscals de tota mena: necis, llestos, ganduls, corruptes, delinqüents i drogoaddictes, encara que cap ha superat a aquest vergonyós tercet de presumptes juristes als quals el TS ha invalidat el seu particular dictamen sobre la innocència dels membres de ‘La Manada. Però, igual que George W. Bush, Tony Blair i José María Aznar, integrants del trio de les Açores -responsable de la guerra de l’Iraq i de les seves tràgiques conseqüències- no seran inhabilitats ni amonestats per les altes instàncies judicials. Els eximeix la llibertat d’expressió i el dret de defensa en favor dels seus protegits. Per la seva banda Joan Carles de Borbó, el monarca ‘campechano’, avui rei emèrit, mentre morien milers i milers d’iraquians difonia per la televisió frases tan jocoses i festives com ‘la llei és igual per a tots’, un acudit sense gràcia sobre el dret a la igualtat no exempt de mala fe. Es mofava de la bona gent perquè sabia que la llei no s’aplica per igual a rics i pobres, a capellans i seglars, a pederastes i damisel·les, a magnats i lladregots… Diguin el que diguin la Constitució o el rei Borbó, la llei no és igual per a tothom.


Tan sols cal posar cara a cara els gairebé dos anys de presó preventiva imposats als patriòtics catalans sense cap sentència o els sis-cents quaranta dies decretats contra Sandro Rosell, processat per un delicte del qual va ser absolt, amb l’any i escaig de llibertat concedit graciosament als membres de ‘La Manada’ condemnats a nou anys de presó. Quant le lleis esdevenen obsoletes no s’han d’acatar. És clar i evident que el sentit comú és la carta magna que ha de regir amb més força, integritat i eficacia per damunt de totes les altres.

LA POLITITZACIÓ DE L’ODI

Després del ‘Vist per a sentència’ la inefable frase de Manuel Marchena que va posar fi al judici del Procés, el poble de Catalunya va prendre consciència de l’existència de dues polítiques contraposades entre Espanya i Catalunya. D’una banda la repressió i la amenaça en contra de les esperances d’independència, pau i república reclamades per la majoria de catalans. Dues postures antagòniques que mostren la existència d’una guerra freda fonamentada en l’odi, que esdevindrà en una lluita a camp obert,  contra la repressió d’un sistema borbònic basat en l’unionisme, la destrucció i la malvolença dels que volen aniquilar la nostra Nació.

Al final de la interminable vista oral de la Sala 2ª del TS es van posar en evidència una sèrie de vestigis que marquen la condemna dels patriotes presos per rebel·lió, un fet que fa pensar als més incrèduls i ha obert els ulls dels més reticents. Un veredicte anunciat que marcará, inexorablement, el principi de la revolta enfront de la tirania i la injustícia. Així ho van predir els fiscals Jaime Moreno, Javier Zaragoza i Consuelo Madrigal obsessionats a mantenir l’acusació per aquest delicte sense que, en cap manera, hagin provat la seva comissió. El Ministeri Públic no va modificar ni una sola de les seves conclusions provisionals. Va voler deixar molt clar que la seva qualificació jurídica es concretava en el delicte de rebel·lió i, conseqüentment, en la responsabilitat penal d’Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.

Segons Marchena, el Tribunal té elements més que suficients per tipificar el delicte de rebel·lió: l’actuació passiva de la policia autonòmica en els col·legis electorals el dia del referèndum, la inactivitat ordenada com a estratègia política per la Generalitat i la utilització de mitjans violents en quedar provada l’existència d’un cos armat -els mossos- al servei dels presumptes rebels. La sentència que ja està escrita serà llarga i dura. Es fonamentarà en quatre blocs a manera de fonamentació per intentar enganyar les instàncies europees: l’actuació dels mossos, el mandat del Govern, les decisions del Parlament i el paper actiu de les associacions independentistes. El desenvolupament d’aquestes quatre qüestions compondrà l’espina dorsal de la decisió judicial que emetran els arcaics jutges que conformen el Tribunal i que semblen haver estat exhumats del ‘Valle de los Caidos’.

La sentència no constituirà el final del Procès, sinó el principi de la fi. El pacifisme es transformarà en una llarga revolta que no cedirà fins que la voluntat popular s’alliberi del règim borbònic-franquista. Una conseqüència lògica de les penas que imposarà Marchena i els altres voltors togats de la Sala per mantenir la unitat d’Espanya. Es veurà llavors si els magistrats opten pel “We shall overcome”, l’himne de la desobediència civil que va invocar Josep Rull en el seu al·legat final, o per la quasi idèntica arenga del “We shall prevail” que Consuelo Madrigal va citar en alguns dels seus discursos. No obstant això altres inequívocs acords de la sala o de la Junta Electoral Central (JEC) avalen la creença popular cada vegada més majoritària que el veredicte ja està dictat.

Dóna fe de tot això el retorn forçós a la presó de Soto del Real de Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sánchez i Oriol Junqueras després de jurar per imperatiu legal el seu acatament a la Constitució. O el mandat contrari a llei que obligà a Carles Puigdemont i a Antoni Comín a comparèixer personalment a la JEC per acceptar el mandat d’eurodiputats electes amb l’única finalitat de ser detinguts i ingressats a la presó. Espanya ha iniciat la politització de l’odi declarant oficialment la guerra a Catalunya. A partir d’ara els combats seran més directes i constants encara que no armats perquè al segle XXI no existeixen les batallas a la baioneta, les lluites a la mar, ni es bombardegen ciutats. Serà un conflicte brut i pervers per part de l’invasor. Mentides, calúmnies, amenaces, atacs personals, impagament de deutes, mesures coercitives, augment de l’espoli, persecució als ajuntaments insubmisos i la reimplantació de l’art 155 com a estendard de l’estat de guerra.

Quan la tirania, en nom del poder i de la història, esdevé un camí de rancor i repressió cap a la mort, sorgeix la rebel·lió en nom de la llibertat i de la vida. Perquè la veritable generositat envers el futur consisteix a donar-ho tot en el present.