L’ETERN CANDIDAT

En l’última enquesta del CIS, sobre les eleccions vinents a la presidència a la Generalitat de Catalunya, ha sorgit un nom absolutament inesperat per substituir a Miquel Iceta com a candidat del PSC. Es tracta de Salvador Illa, l’actual ministre de Sanitat, que hauria de competir, si es presentés, amb candidats d’ERC, en Comú Podem, JuntsxCat, Ciutadans, els exconvergents, i la CUP. Des d’un punt de vista pràctic i d’estratègia política, la decisió de Pedro Sánchez és molt positiva pels unionistes. Illa està molt més preparar que l’etern candidat, Iceta, per enfrontar-se a personatges emblemàtics com Oriol Junqueras o Carles Puigdemont. Però el ministre ho ha desmentit. Segons diu, no accepta una altra opció personal que la de seguir lluitant contra la Covid-9. A més, deia, “Miquel Iceta, “sense cap dubte, és el millor perfil que els socialistes podem oferir a Catalunya”.

El que Pedro Sánchez ignora és que des dels temps en què Pasqual Maragall presidia la Generalitat, l’única fal·lera que Iceta té posada al cap és ser president de la Generalitat. Una obsessió patològica que no el deixa viure. En cas de complir-se el fet que Illa guanyés les eleccions, Sánchez hauria d’obsequiar-lo, com a compensació pel seu sacrifici, amb una petita bagarella,  qualsevol cosa:  un ministeri, una presidència parlamentària o una  ambaixada al Regne Unit.

“El meu projecte -afirma Iceta – és l’únic que garanteix la unitat i la convivència a Catalunya”. L’etern candidat del PSC, afegeix que governarà, a diferència de Quim Torra, per a tots i no tan sols per una meitat. “El problema de Catalunya ha estat sempre la nefasta actuació dels seus dirigents que per esgarrapar vots han enfrontat constantment a la ciutadania”. Fa la impressió que Iceta, mai s’ha mirat en un mirall.

Durant la seva legislatura, Rodríguez Zapatero va tenir un enfrontament, molt intens i ferreny, amb Maragall, per evitar que aquest planteges el tema de l’Estatut al Congrés. Iceta, i altres caragirats de l’aparell del PSC, va perpetrar una conjura contra ell i els seus. Iceta, el cap dels conspiradors va promoure Montilla com a president de la Generalitat per substituir-lo. “El PSC governarà Catalunya” -cavil·lava el sociata ballarí- “perquè en Pepe és un fill de l’organització, submís, digne i obedient que acatarà les normes del partit. Després, ho seré jo, perquè Montilla no té noció de res i en política és fonamental saber actuar”.

Però Iceta mai ho va aconseguir. El vot dels independentistes ho va impedir. En l’actualitat, l’etern candidat del PSC, enemic acèrrim de Catalunya, no s’amaga de la seva obstinació: ser president de la Generalitat. Actua, a la vista de tots, sense cap pudor. Dóna suport al PP, a VOX i a Ciutadans per aconseguir el seu deliri. Ha deixat de liderar un PSC lliure i democràtic i s’ha apropat a personatges com Arrimadas, Carrizosa o l’exministra Montserrat amb qui va corejar el “Viva Espanya” en una manifestació unionista. Però Iceta no és un traïdor a la pàtria, ni tampoc un botifler. No ha enganyat mai a ningú, perquè no és més que un delator, anodí i renegat que, com Montilla, mentre diu defensar els interessos de la pàtria, se sent espanyol fins al moll de l’os.

L’etern candidat mai serà president de la Generalitat. Pels espanyolistes, Illa és una bona opció i més ara en què, a major inri, l’independentisme no tan sols està dividit, sinó que es troba en plena guerra a mort entre germans. A Iceta li han pagat pels seus serveis a Espanya amb una propina vil i menyspreable. Però ara que ha de donar la cara amb uns comicis populars, les regalies s’han acabat. No té entitat suficient per a enfrontar-se a ERC, un partit no independentista que -igual que va fer Companys a 1934- aspira a proclamar un Estat català dins la República Federal Espanyola. Tampoc podrà enfrontar-se amb Laura Borràs, la filla natural de Quim Torra, ni amb Pere Aragonès, l’escolanet d’Oriol Junqueras, ni amb tots els altres aprenents de patums que són la majoria.

Mentre no canviïn radicalment les coses, si més no, està fora de tota lògica anar a votar. El poble és conscient de la falta de resposta dels partits independentistes al voluntarisme popular expressat l’1-O. La CUP exigeix un nou referèndum. Sap que la ciutadania que va sortir al carrer el passat 1-O reivindicant una República catalana, popular, lliure i autònoma, no combregar amb la política dels partits independentistes. És conscient que les eleccions vinents seran un nou acte de terrorisme d’Estat