El cinquè poder

Resum de la meva intervenció en les ‘Jornades sobre democràcia “organitzades pel ODEM – dissabte 20 d’octubre 2018

L’Espanya borbònica i postfranquista mai va ser un estat de dret perquè la democràcia moderna es fonamenta en la independència de tres poders, el legislatiu, l’executiu i el judicial, segons la tesi de Montesquieu. En un estat de dret, aquests tres poders han de ser sobirans encara que s’han de coordinar entre si de tal manera que cada un d’ells pugui controlar i fiscalitzar els altres dos per evitar la pràctica d’abusos i corrupteles. A l’Espanya postfranquista mai va ser així.

Montesquieu ho raona en la seva obra ‘L’esperit de les lleis’: “l’experiència ens ha ensenyat que” tot home investit de poder abusa d’ell. No hi ha poder que no inciti a l’abús a la depravació. Per evitar-només hi ha una solució. Disposar les coses de tal manera que a través d’elles s’arribi a una situació en què “el poder controli al poder”.

Quan els poders legislatiu i executiu convergeixen en una mateixa persona o corporació no hi ha llibertat possible perquè si això passés, el Govern promulgaria lleis absolutistes per executar-les al seu gust i en el seu propi interès. Tampoc hi ha llibertat quan el poder judicial no està separat del legislatiu i l’executiu. Una corruptela que a l’Espanya borbònica per la gràcia de Déu i de la seva Caudillo, el dictador Francisco Franco, es va arrossegant des de la transició fins a l’actualitat en què, l’actuació del jutge Llarena com a relleu ‘de facto’ de Mariano Rajoy, així ho indica. Només cal assenyalar la fiscalització per part del govern dels alts organismes que administren la justícia com el Tribunal Constitucional o el que la controla, el Consell Superior del Poder Judicial, els membres que anomenen els partits polítics majoritaris. Quan s’exercita aquesta pràctica lesiva, el Tribunal de Garanties es transforma en un servidor del Govern atès que els seus membres perden la seva autonomia i la seva llibertat.

El proletariat de França va posar fi a la monarquia esbiaixant el cap de Lluís XVI, l’últim rei absolut, amb la guillotina. Per contra, a Espanya després de les eleccions municipals de 193,  que van donar un triomf a la República, es va facilitar i va subvencionar la marxa cap a l’exili a Roma d’Alfons XIII. El que hauria d’haver estat l’òbit de la institució monàrquica es va convertir en el seu manteniment i custòdia. El seu primogènit Joan de Borbó, comte de Barcelona, ​​va viure la major part de la seva vida com un rei a Estoril a costa del poble espanyol, perquè els Borbons sempre es van considerar amos per dret propi de la seva estimada pàtria. Una raó que els obliga, insistentment, a tornar.I així va ser,Joan de Borbó, el fallit rei, va pactar amb Franco, el genocida, que el seu fill Joan Carles seria el seu successor ‘a títol de rei’. Va proclamar la ‘Llei de successió’ el 1947i a la seva mort, Joan Carles , per aquell temps el príncep, va ser investit rei, un rei il·legítim de totes totes, nomenat per un dèspota, absolutista i tirà que es va apoderar il·legítimament del Govern de la República a 1936 duent a terme un cop d’Estat, santificat per la gràcia de Déu, que va causar un milió de morts. El poble no l’ha de ratificar en la seva poltrona per la senzilla raó que va prohibir que es consultés en referèndum. El seu fill Felip V no ha respectat la Constitució que va beneir el seu pare i ha instaurat el poder omnímode sense cap control de l’executiu, del legislatiu ni del judicial. Davant El Procés, Felip V, en comptes d’exercir les ‘funcions arbitrals’ que li imposa la Carta Marga en el seu article 56.1 -arbitrar i moderar el funcionament de les autonomies i el Govern central-, va optar per exercir el quart poder, ratificant així la declaració de guerra oberta contra Catalunya. Felip V va reimplantar l’absolutisme, el despotisme i la tirania, ocupant il·legítima i indegudament el comandament de la nació.

Però un cinquè poder ha aparegut en l’horitzó marcat pel capitalisme voraç i el preu dels diners. A partir d’una sentència, de la Sala del Contenciós Administratiu del TS, relativa a la liquidació de l’Impost del Valor dels Terrenys Urbans resolent que aquesta càrrega haurà de ser satisfeta per les entitats bancàries i no pels particulars hipotecables, es va armar un sarau. La reacció dels magnats del capital va ser immediata i violenta. L’IBEX 35 pràcticament es va enfonsar. Es va descobrir aleshores l’existència del cinquè poder, els diners, que no només controla als altres tres sinó fins i tot al Rei.

Al cap de quatre hores l’alt tribunal va rectificar. La sentència seria revisada pel ple de la Sala III per corregir imperfeccions o possibles defectes. Una resolució judicial sense precedents a Europa que ha fet trencar-se de riure als seus mandataris. Era el bitxo que faltava per ratificar el descrèdit, la mala fama i pitjor reputació pel que fa a la justícia espanyola que impera en tots els estats de la Unió. Per fi s’ha descobert l’existència d’un cinquè poder als ulls de l’home del carrer.

Avui podem rendir-nos davant l’evidència que mai hem viscut en democràcia.