Trist final per a “La Torna”

El País

* Aquest article va aparèixer en l’edició impresa del dimarts 19 febrer, 1985

La decisió del director teatral Albert Boadella de declarar-se culpable de les acusacions presentades pel ministeri fiscal arran de la posada en escena de la presa és una acció conformista impròpia de la solidaritat que al seu dia va generar el procés, en defensa de la llibertat d’expressió. L’autor de l’article sosté aquest punt de vista i recorda els dos anys de presó que diversos dels components de la companyia teatral, Els Joglars van patir en virtut de la sentència dictada el 1978 per un tribunal militar. Ara que el director de l’obra s’enfrontava a un tribunal civil, Loperena considera que l’Albert Boadella ha abusat d’una prerrogativa legal per la transcendència del judici.

Albert Boadella no ha volgut ser jutjat. Ha preferit confessar-se culpable dels delictes que era acusat pel ministeri fiscal i acceptar la sentència de sis mesos i un dia de presó que li ha imposat l’Audiència de Barcelona. Boadella, com a ciutadà, s’ha exercitat una acció usual entre reus comuns. Un hàbit, d’altra banda, perfectament legítim, beneficiós en la pràctica i autoritzat per l’ordenament processal penal: la conformitat. Boadella no ingressarà a la presó. El Codi Penal confereix als tribunals l’atribució d’atorgar la condemna condicional. Aquesta mesura de gràcia deixa en suspens l’execució de la pena, quan la seva durada no sobrepassa el límit d’un any de privació de llibertat. Així doncs la sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona posa definitiu teló a un dels processos judicials de més transcendència cívica, política i ciutadana del postfranquisme. El consell de guerra a Els Joglars per la creació, posada en escena i difusió de l’espectacle teatral denominat La torna.

No obstant això, la conformitat prestada per Boadella a les acusacions del Ministeri públic ha causat, si no indignació, si més no sorpresa a tots aquells que participem en les innombrables accions en solidaritat amb el comediant català. Perquè en aquell procés no es jutjava tan sols a Boadella ni la resta dels seus companys -els que van haver de comparèixer davant un consell de guerra i complir condemnes de dos anys de presó o molt més de forçat exili- Myriam de Maeztu, Gabriel Renom, Andreu Solsona, Arnau Vilardebó … Aquell procés posava en dubte el reconeixement i protecció del dret a expressar lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant qualsevol mitjà de comunicació.

Per a tots nosaltres, la conformitat de Boadella, depassa els límits de l’exercici d’una prerrogativa legal. Quan la persona que l’exercita representa com Boadella, una fita en la lluita antirepressiva d’aquest país -sembla obvi que una de les formes més contundents i eficaces de tota repressió la constitueix en privar un poble del seu dret a expressar-se en llibertat-, aquella conformitat formal, adquireix caràcters de conformisme.

El procés a La torna va suposar entre moltes connotacions la presa de consciència pública al dret a la llibertat d’expressió. La prova de l’existència de l’estamerit militar com poder fàctic al servei de la reacció. La inoperància del Govern “davant de les forces vives de la dictadura encara recent” … La impotència dels partits polítics parlamentaris davant dels poders -encara consagrats- de l’oligarquia franquista. La pugna entre el do mini de la llei, atribuïda a la jurisdicció civil, en contraposició a l’autoritat militar. la capacitat de mobilització unitària del nostre poble per reclamar unes llibertats que, mesos després, reconeixeria com a drets fonamentals la mateixa Constitució. I, finalment, el principi de legalitat i la manca de seguretat institucional de la llibertat. Però el transcurs del temps fa indispensable el record d’aquells fets que es remunten a 1977.

El procés de ‘La torna’

En 27 de novembre de 1977, el general auditor de la IV Regió Militar es dirigia al governador civil de Barcelona i al delegat del Ministeri de Cultura de la província perquè l’informessin sobre els punts següents: legalitat i règim pel qual es regia el grup Els Joglars; autor o autors de l’obra anomenada La torna; existència o no d’autorització per a la seva representació, ordenant la immediata suspensió de les seves representacions per considerar-injurioses per als exèrcits.

S’inicia així la tramitació d’un voluminós sumari per l’autoritat militar del que apareix, que en 30 d’agost de 1977, Albert Boadella, va sol·licitar del Departament de censura de la Dirección de Teatro del Ministeri de Cultura, l’autorització per representar per tot l’Estat espanyol l’espectacle titulat La torna, autorització que li va ser concedida en 6 de setembre següent.

Un cop en possessió d’aquesta guia de censura (expedient 427/77), Els Joglars, van iniciar una gira que es va perllongar per diverses ciutats. El. Dia 3 de desembre de 1977, a Reus, l’autoritat governativa va prohibir la representació. A partir de llavors Boadella és processat així com la resta dels actors que intervenien en l’espectacle.

Una sorprenent fugida protagonitzada per Albert Boadella de l’Hospital Clínic de Barcelona on es trobava reclòs, va fer que el consell de guerra se celebrarà en la seva absència, Ferran Rañé, així mateix va optar per no comparèixer davant el tribunal el dia assenyalat per a la celebració de l’inici.

Les defenses dels processats van adduir, entre d’altres, el principi de legalitat. Des del moment en què el Ministeri de Cultura havia autoritzat expressament les representacions, la seva actuació estava expressament permesa per la llei. Alternativament i atès que el mateix ministeri fiscal admetia intencionalitat política en la realització dels actes suposadament delictius -iniciats amb anterioritat al 6 d’octubre de 1977- se sol·licitava l’aplicació de la llei 46/1977 de 15 d’octubre l’article primer declarava amnistiats tots els actes comesos amb aquella intencionalitat sempre que no haguessin suposat violència greu contra la vida o la integritat de les persones.

La sentència del consell de guerra va condemnar a cadascun dels processats que van comparèixer davant del tribunal, a la pena de dos anys de presó pel delicte d’injúries a l’autoritat militar i al benemèrit institut de la Guàrdia Civil. Aquesta pena va ser completa per tots ells en la seva gairebé totalitat, ja que si bé la mobilització general i la resposta popular a la sentència va fer que el Govern atorgués un indult, aquest va arribar, com gairebé sempre, massa tard.

Un cop en possessió d’aquesta guia de censura (expedient 427/77), Els Joglars, van iniciar una gira que es va perllongar per diverses ciutats.

Un cop en possessió d’aquesta guia de censura (expedient 427/77), Els Joglars, van iniciar una gira que es va perllongar per diverses ciutats. El. Dia 3 de desembre de 1977, a Reus, l’autoritat governativa va prohibir la representació. A partir de llavors Boadella és processat així com la resta dels actors que intervenien en l’espectacle.

Una sorprenent fugida protagonitzada per Albert Boadella de l’Hospital Clínic de Barcelona on es trobava reclòs, va fer que el consell de guerra se celebrarà en la seva absència, Ferran Rañé, així mateix va optar per no comparèixer davant el tribunal el dia assenyalat per a la celebració de l’inici.

Les defenses dels processats van adduir, entre d’altres, el principi de legalitat. Des del moment en què el Ministeri de Cultura havia autoritzat expressament les representacions, la seva actuació estava expressament permesa per la llei. Alternativament i atès que el mateix ministeri fiscal admetia intencionalitat política en la realització dels actes suposadament delictius -iniciats amb anterioritat al 6 d’octubre de 1977- es sol·licitava l’aplicació de la llei 46/1977 de 15 d’octubre l’article primer declarava amnistiats tots els actes comesos amb aquella intencionalitat sempre que no haguessin suposat violència greu contra la vida o la integritat de les persones.

La sentència del consell de guerra va condemnar a cadascun dels processats que van comparèixer davant del tribunal, a la pena de dos anys de presó pel delicte d’injúries a l’autoritat militar i al benemèrit institut de la Guàrdia Civil. Aquesta pena va ser completa per tots ells en la seva gairebé totalitat, ja que si bé la mobilització general i la resposta popular a la sentència va fer que el Govern atorgués un indult, aquest va arribar, com gairebé sempre, massa tard.

Poder militar i jurisdicció civil

Dos van ser els èxits obtinguts per la major i més llarga mobilització popular ocorreguda a Catalunya després de la mort del dictador. El tardà indult concedit pel Govern i la reforma del Codi de Justícia Militar mitjançant la llei orgànica 9/1980 de 6 de novembre. A partir de llavors els civils no podrien ser jutjats per militars a excepció d’aquells delictes suposadament comesos en casernes o campaments. I les sentències dictades per consells de guerra podria ser recorregudes en cassació davant el Consell Suprem de Justícia Militar.

La causa sobre La torna va ser remesa a l’Audiència Provincial. L’autoritat militar havia perdut jurisdicció. Boadella i Rafle a la fi serien jutjats per un tribunal civil.

Però el que en principi semblava una solució al conflicte, es va convertir en un problema polític de greu transcendència. Des del moment en què un tribunal civil s’anava a pronunciar sobre un cas ja resolt per l’autoritat militar, sorgia, sense ningú pretendre-ho, un autèntic contenciós entre ambdues jurisdiccions. Si els jutges ordinaris declaraven a Boadella innocent o -el que en aquest cas equivalia al mateix- li aplicava l’amnistia de 1977, la sentència dictada per l’autoritat militar esdevindria injusta. Si, per contra, l’Audiència de Barcelona coincidia en el criteri dels jutges militars, la injustícia podria ser més gran, ja que després de topar amb preceptes constitucionals llavors inexistents, podria ser anul·lada pel màxim tribunal de garanties de l’Estat espanyol.

Amb la conformitat de Boadella el problema ha quedat resolt. La seva actitud respon a l’exercici d’un dret legítim. El temps ha fet cruel oblit de tots aquells que un dia van lluitar per la llibertat d’expressió. Serveixi aquest article de recordatori per a tots aquells que es van mobilitzar per defensar-la. A tots els que, aleshores, exigien drets i llibertats que no existien. A tots els que, amb la seva solidaritat, van exercitar actes de Justícia.