Josep Maria Loperena i Jené

(Alguaire, 1938)

Jurista i escriptor català, conegut, també, per la seva intensa activitat com a director d’escena en les dècades dels anys 60 i 70. Com a advocat, va presidir durant cinc anys la Comissió de Defensa dels Drets Humans de l’il·lustre ‘Col·legi d’advocats de Barcelona’ i va protagonitzar alguns dels processos més rellevants de la Transició espanyola com són els casos d’atemptat a la sala de festes Scala, l’assalt a la Caserna de Berga, La Torna o el contenciós de Lluís Llach contra Felipe González per incompliment de compromís electoral.

Així mateix va interposar una querella davant el Tribunal Penal Internacional contra José María Aznar per la intervenció espanyola en la guerra de l’Iraq. En 2004, va rebre el premi Joaquim Amat-Piniella per la seva novel·la La casa del fanalet vermell. Altres de les seves obres són, El circ de la justícia (2006), El circ de la política (2008), i El circ dels corruptes (2011), en les quals Loperena revela alguns dels secrets més inconfessables de la política espanyola dels últims trenta anys.

“Però la nostàlgia no sempre és dolenta. Fa que s‘oblidin les hores mortes, les tardes grises i les nits d’angoixa i por, i en canvi et mou a recordar olors intenses, somnis tan dolços com la mel i matinades tèbies d’amor i de rara lassitud” “Memoria de los otros”, Josep Maria Loperena.(Flor del viento 2004)

Torna a l’inici ↑

ELS ORÍGENS

Lleida
Lleida devastada després dels bombardeixos, 1938

Va néixer l’any 1938, durant la guerra civil, a Alguaire, un petit poble a quinze quilòmetres de Lleida. La seva mare, Carme Jené filla d’una família conservadora, el va parir de matinada al peu d’una figuera enmig de la plaça de l’Església quan fugia dels bombardejos que van arrasar la ciutat.

Segons conta Ferran Aisa i Pàmpols en el seu llibre El Liceu Escolar de Lleida (1906-1937): A les 14.15 hores del 2 de novembre de 1937, nou aparells Savoia S.79, de l’aviació feixista de Mussolini, es van elevar de l’aeròdrom de Soria. Van decidir posar rumb a Lleida. El mal temps sobre Flix, certifiquen els investigadors, va sentenciar Lleida. El llançament indiscriminat de 6.880 quilos de bombes sobre la ciutat va provocar la mort de 221 persones i 750 ferits. Una acció militar que durant anys va ser recordada com el Dia dels Difunts.”

Barcelona, un mes abans de la vaga de tramvies de 1951

El seu pare, Josep Maria Loperena Abelló, era un alt funcionari de Governació de la Generalitat de Catalunya, el seu Conseller era Josep Tarradellas. Per ser considerat “rojo separatista” pel règim franquista es va veure obligat a creuar la frontera amb França per sobreviure.

 

Època universitària 1956 a 1961
Carrer Pelai, 1957

En aquella època solament existien les facultats de Dret, Farmàcia, Medicina i Arquitectura. Aquesta va ser la raó per la qual Josep Maria Loperena, igual que molts dels seus contemporanis, triés la Facultat de Dret per a la seva formació. Pocs dels aspirants a jurista que es preguntaven el perquè de les coses –algú els va anomenar la generació del dubte- van practicar la ciència del dret com a professió. Futurs escriptors o pensadors com Juan Ramón Mas Oliver, Emili Teixidor, Joan de Sagarra, Guillermo Díaz-Plaja, Lluís Permanyer, Javier Mengi, Josep María Bricall o Xavier Rubert de Ventós compartien les fredes aules de la Central amb aprenents d’estadista com Socias Humbert, Miquel Roca Junyent, Xavier Bigatà, Luis Cosculluela, Romá Cuyás, Joan Carbonell o Sebastián Auger.

La fam que el poble passava durant la postguerra no impedia a l’alta burgesia anar al Liceu vestida d’etiqueta

La majoria d’estudiants d’aleshores van substituir moltes vegades l’assistència a classe per la lectura privada o la tertúlia en el bar. Allí va ser on, Loperena, va aprendre de forma una miqueta autodidacta la teoria de l’art escènic, disciplina a la qual es va dedicar durant molts anys.

Primers balbotejos teatrals
Invitació de Huis-Clos de Jean Paul Sartre, obra prohibida per la censura franquista

Com a conseqüència d’aquella universitat paral·lela, Loperena, va organitzar el “Teatre Clandestí Universitari” (TCU) com a alternativa al TEU, el Teatre Espanyol Universitari, patrocinat pel SEU, organització sindical estudiantil de caràcter feixista, l’afiliació del qual era obligatòria. Aquell teatre furtiu, era tan poc clandestí que s’anunciava públicament. Va representar obres com; Madrugada d’Antonio Buero Vallejo, estrenada el 7 de desembre de 1957 en el teatre Capsa, “Interior” de Maurice Maeterlinck i “Huis-Clos” (a porta tancada) de Jean Paul Sartre. Per evitar la censura, el TCU anunciava una obra i representava una altra. Així van poder representar “La veu humana” de Jean Cocteau, “On està el senyal de la creu” de Eugene O’neill, “El matí d’un home ocupat” de Nikolái Gogol i “Enterreu als morts” de Irving Shaw.

Director del Teatre Universitari
foto 1: Ivan Tubau, Laureano Pascual, Puig de la Bellacasa i Loperena entre altres membres del TEU de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Foto 2: Assaig general de ‘Las travesuras de Pantoja’

Però tanta clandestinitat no podia passar desapercebuda. El Rector de la universitat i, Paco Tarragó, el director del SEU, van exigir a Loperena el cessament immediat de les activitats del teatre clandestí (TCU). A canvi li van oferir la direcció del TEU, amb l’excepció que si no acceptava aquella oferta se li obriria un expedient disciplinari que li implicaria la pèrdua de la llicenciatura. Com a director del TEU va dirigir un cicle de representacions sota l’enunciat “La temàtica del teatre espanyol” donant a conèixer nous valors dramàtics: Joan Cusell, Antonio Vilar, Juan Germán Schöeder, José Carlos Alonso-Duat, Alejandro Cuellar Bassols, José Ramón Menéndez i Enrique Ortenbach. Va escenificar en l’escenari del Teatre Candilejas “Vagones de madera” de José María Rodríguez Méndez, “El mundo patas arriba” de Xavier Fàbregas, “El maniquí” de David Tobías, “Una partida de cartas” de José Corredor Matheos, “Prometeu” de Giovanni Cantier i “El sorprendido”de Luis Lizano

 

Cap a la Biennal de Venècia
Programes i notícia al diari sobre la II Bienal de Teatre de Venecia

No obstant això, el major èxit de Josep Maria Loperena com a director d’escena ho va aconseguir en La Biennale di Venezia – Biennale Teatre l’any 1960. Allí, com a director del Teatre Popular de Barcelona va posar en escena les obres; Farsa italiana de la enamorada del Rey de Valle Inclán i Farsa del banyut apallissat d’Alejandro Casona. Va obtenir els premis a la millor escenografia i vestuari. Aquella companyia pseudo-universitària va anar a Venècia en autocar. El viatge a la ciutat dels canals va ser per a tots els components del grup la seva primera trobada amb la llibertat.

Adéu amb el cor
Fets del Paranímf, 1957

El 21 de febrer de 1957, es va dur a terme I’Assemblea Lliure d’Estudiants en el Paranimf de la Universitat de Barcelona, amb una assistència aproximada de set-centes persones. Aquell dia Loperena, un dels seus protagonistes, va practicar per primera vegada la democràcia. La policia va detenir a tots els assistents a excepció d’uns pocs que van aconseguir fugir. Franco va manar a Torcuato Fernández Miranda com a mediador plenipotenciari per posar fi a la revolta. El ministre va haver de transigir amb algunes de les reivindicacions estudiantils: la retirada de la policia de la Universitat, l’arxiu dels expedients acadèmics instruïts a quinze estudiants, la supressió del sindicat oficial i la concessió del dret a la lliure expressió i sindicació encara que tres dels organitzadors, Eduardo Foncillas, Domingo Madolell i Álvaro Rosal, van passar diversos mesos a la Presó Model.

II Biennal de Teatre de Venècia. Representació a la Pl. Sant Marco de Venècia de la pantomima ‘Mamarrachada carnavalesca del Carnestoltes’ per la companyia del TEU de Barcelona.

Abans de traspassar aquella porta per sortir del campus per sempre, Loperena, va rememorar la II Biennal de Teatre de Venècia, un esdeveniment que li va obrir una altra porta, més gran i esplendorosa encara que la seva llicenciatura en dret: la de la professió que anava a desenvolupar, el Teatre.

Torna a l’inici

El teatre

Benvingut al teatre professional
Alfonso Paso, amb Xavier Regàs, Vicente Vega, Narciso Ribas i Maria Dolores Díaz celebrant el 1r aniversari de ‘Cena de matrimonios’ al Teatro Alexis de Barcelona.

En tornar a Barcelona la vida de Loperena en el teatre es va precipitar. Va conèixer a Xavier Regàs i Castells, empresari, autor i productor teatral, el qual li va contractar perquè, al capdavant del Teatre Popular de Barcelona, participés en el Ciclo de Teatro Latino representant una de les obres amb les quals va triomfar a Venècia, la Farsa italiana de la enamorada del Rey de Ramón María del Valle-Inclán. La crítica va ser molt generosa. Regàs va inaugurar el Teatre Alexis amb la comèdia “Cena de Matrimonios” d’Alfonso Paso, dirigida per Loperena, que va romandre més de tres anys en cartell. La trama era un refregit de “Truca un Inspector”, la coneguda obra de J. B. Priestley, que Paso va adaptar a la seva manera.


Epitafi per a un somiador
Luis Prendes, Sílvia Tortosa, Vicente Parra, Josep Maria Loperena, Glòria Martí i altres intèrprets la nit de l’estrena de ‘Cara de plata’ al Teatre Moratín de Barcelona.

A partir de llavors, Josep Maria Loperena va dirigir durant diverses temporades els teatres Windsor, Comèdia, Calderón i Candilejas de Barcelona. Va estrenar “La alegría de vivir” d’Alfonso Paso, “Blas “de Claude Magnier i “Pisito de solteras” de Jaime de Armiñán. Amb Alejandro Ulloa va muntar dues produccions en el Teatre Barcelona: “El rostre de l’assassí”, una comèdia policíaca d’Ágatha Christie i “Falta de pruebas” un drama de Jaime Salom Vidal. En 1964 va estrenar en el Teatre Goya de Madrid l’obra musical “El baul de los disfraces”, amb text de Jaime Salom Vidal, música d’Augusto Algueró i interpretada per Amparo Soler Leal, Carlos Lemos i Daniel Dicenta. A la vista de l’èxit obtingut José María García Escudero, titular de la Direcció general de Teatre del Ministeri d’Informació i Turisme li va contractar per dirigir “Epitafio para un soñador” d’Adolfo Prego d’Oliver, premi Lope de Vega d’aquell mateix any, en el Teatro Español de Madrid.

Un Brecht passat per aigua
Estrena del Teatro Calderón. L’Alcalde de Barcelona, José Mª de Porcioles, el ministre d’informació i turisme, Manuel Fraga Iribarne, el director general de teatre Robles Piquer i (drets) Matias Colsada i Josep Maria Loperena.

Seguidament, Loperena, va iniciar el procés de muntatge i posada en escena de ‘L’òpera de tres penics’ de Bertolt Brecht. Li havia manifestat a José María Escudero, director general de Teatre, el seu desig de produir comercialment l’opera de Brecht, prohibida pel Règim, a Madrid i Barcelona. García Escudero, que coneixia perfectament la sàtira de Brecht, li va contestar que “això seria possible sempre que la versió espanyola mitigués la rudesa de les expressions dels seus personatges i el muntatge escènic suavitzés algunes escenes escabroses.” L’adaptació de Ortenbach va suavitzar, en contra de la seva voluntat, el llenguatge del text, raó per la qual l’espectacle va perdre força, violència i intencionalitat crítica. Tot i així l’obra es va estrenar en olor de multitud.

El catòlic Laín
Terrassa Martini de Barcelona. Loperena, Vicente Parra, Ignacio Luca de Tena, director i propietari del diari ABC i Jaime Salom i Vidal.

Durant els anys 1965, 1966 i 1967, Josep María Loperena, va dirigir diverses obres en el barceloní teatre Windsor, entre elles; “Demasiadas cosas prohibidas” d’Enrique Ortenbach, i “Entre nosotros” un drama de Pedro Laín Entralgo. Va presentar també en el teatre Poliórama la comèdia de Pierre Daninos, “Un tal senyor Blot”, amb Cassen en el paper protagonista.

Entre les moltes obres que Xavier Regás rebia quotidianament per a la seva lectura, va aparèixer “Entre nosotros” una obra de Pedro Laín Entralgo, l’autor de “La espera i la esperanza”. Regàs i Laín tenien ideologies oposades i no lligaven en absolut. Loperena va haver de dur a terme una empresa molt difícil, transmetre al públic el llenguatge conceptual i els diàlegs excessivament literaris de Laín.

Celebració del primer any de representació de Cena de Matrimonios

La crítica va ser, en general, respectuosa amb l’acadèmic igual que l’actitud del públic d’estrena, però els espectadors de a diari no van ser al teatre. El drama era molt conceptual i el diàleg excessivament literari amb frases com aquestes:“Més que estimar, el que fa és entendre i perdonar”, “El dolor pot transformar-se en saba de l’ànima”, “És bo com el sàndal que perfuma el destral que fereix”, “solament a força d’amor i de dolor arriba a ser digna l’existència humana”. Els minsos ingressos de taquilla van obligar a Regàs a estrenar seguidament “Ella, ell i Salomó” una astracanada de José Santolaya, que va dirigir Loperena amb Lola Herrera, Daniel Dicenta i Juan Velilla. Encara així l’estrena va ser un èxit de crítica i públic.


L’aventura del teatre Moratín
Programa de mà de l’obra la Casa de las Chivas, Teatro Marquina de Madrid.

A principis de 1967,el dramaturg Jaime Salom va convertir el Cinema Astoria de Barcelona en el teatre Moratín. Loperena va ser nomenat director d’aquell petit coliseu. “Cara de plata” de Ramón María del Valle-Inclán va ser l’espectacle inaugural al que li va succeir l’obra de Salom, “La casa de les chivas”. Les crítiques van ser molt positives. La codorniz, el setmanari més rigorós de llavors, va publicar en la seva edició del 14 de gener de 1964: ‘El ritme i moviment de Loperena van ser exactes. Quan Valle sagna, la versió de Loperena subratlla el context dramàtic. Quan Valle se’n burla, se’n mofa o se’n riu, la versió de Loperena revela aquest allau d’imatges esperpèntiques que formen la glòria del teatre de màxima obstinació del nostre segle’. Com a conseqüència d’aquelles dramatúrgies Josep María Loperena va ser nomenat director del Teatre Nacional de Barcelona (TNB). Durant la temporada 1968-1968, Loperena va dirigir “Pedro de Urdemalas” de Miguel de Cervantes, “Los delfines” de Salom i “El malalt imaginari” de Molière, en la versió catalana del pintor Joan Vila Casas. Els tres espectacles van aconseguir un gran èxit de públic i crítica amb l’excepció d’aquells analistes que lamentaven, igual que el recentment nomenat director, la falta d’autors catalans a la programació i el fet de ser una entitat delegada del govern de Madrid.


Un irlandès rebel
José Tamayo, director i propietari del Teatro Bellas Artes de Madrid va cedir el seu escenari a  Loperena per muntar ‘l’ostatge’.

La nit del 14 de desembre de 1973, Loperena va estrenar en el Teatro de las  Bellas artes de Madrid “L’ostatge” de Brendan Behan, considerat per la crítica avantguardista londinenca com el màxim exponent del realisme social més progressista i transgressor del Regne unit. Va ser una estrena difícil .Durant la transició, l’IRA (Exercit Republicà Irlandes) i l’ETA (Pais Basc i llibertat) anaven agafats de la mà, i l’ostatge del drama de Behan era un soldat britànic capturat per les hosts revolucionàries per ser bescanviat per un dels seus dignataris. El públic de Madrid va romandre assegut en les seves butaques sense amb prou feines respirar. El silenci era absolut.

Carrero Blanco va volar pels aires
Atemptat Carrero Blanco

La por va ser el principal enemic de “L’ostatge”. Madrid durant aquells dies romania en silenci, com si els seus habitants pressentissin la tragèdia que anava a succeir. Va ocórrer a les 9.30 del matí del dia 20 de desembre, amb prou feines sis dies després de l’estrena de “L’ostatge”. Membres del comando “Josu Artetxe”van executar a Carrero Blanco, president del Govern. Aquella nit, es van suspendre les funcions en tots els teatres de Madrid i els bars, sales de festes i la majoria de restaurants van romandre tancats. “L’ostatge” va ser considerat el preludi de la Operación Ogro i va deixar de representar-se als pocs dies de la seva estrena per decisió expressa del Consell de Ministres.

El seu últim teló
Grec’76. Cartell

Va ser la primera i última vegada que Josep María Loperena es va plantejar abandonar el teatre. Va intuir el canvi que s’anava a produir a Espanya i en el paper que, en consciència, volia assumir. La seva posició política era òbvia. Va comprendre que el camí del teatre no era el més adequat per a la lluita i va considerar que la seva participació anava a ser més efectiva fent d’advocat. Encara així va dirigir alguns espectacles que tenia compromesos; “Tiempo de espadas” de Salom en el teatre Infanta Beatriz de Madrid, “Descalços al parc” de Neil Simon en el teatre Moratín de Barcelona mentre que dues companyies: la de Queta Claver i la de Valeriano Andrés i Ricardo Merino, recorrien l’estat amb un repertori d’obres sota la seva direcció. Loperena es va acomiadar del teatre amb El Grec 76 un moviment col·lectiu revolucionari en el qual van participar tots els professionals de l’escena de Barcelona. Va ser una utopia feta realitat. Per primera vegada es va practicar la igualtat i la solidaritat en el teatre. Els actors van deixar de ser marionetes de les empreses i es van auto proclamar els seus propis patrons. El Grec 76 va ser un exemple del que hauria de ser una política cultural al servei del poble.

Torna a l’inici

Advocat de causes perdudes

Injuries al Cap de l’Estat

‘Durant tota la meva vida, he complert la meva promesa d’emparar els drets dels treballadors, els marginats i els més febles de la societat. Mai he defensat a un delinqüent de guant blanc. Quan els Tribunals condemnen als meus clients saben que els faran complir, íntegrament, les penes de presó. Ni tenen padrins ni creuen en la justícia. Sabent que en la pràctica no existeix el principi d’igualtat davant la llei”.

Un els primers casos de Josep María Loperena com a advocat va ser la defensa de Fernando Cobos, actor i empresari del Teatre Guimerà de Barcelona. Cobos va ser denunciat per haver proferit frases injurioses contra el Cap de l’Estat i els seus Ministres. La delació era falsa. La va formular un grup de treballadors imposats pel sindicat vertical que pretenien cobrar sense treballar. En 28 de maig de 1962 es va dictar Ordre de processament contra l’actor per considerar que els fets denunciats “podien ser constitutius d’un delicte d’injúries al Cap de l’Estat penat amb 12 anys de presó”.

 

Quartell del Bruc, Barcelona, seu del consell de guerra en el cas La Torna

El judici oral es va celebrar en l’Audiència de Barcelona. Els magistrats van condemnar a Fernando Cobos a la pena de vuit mesos de presó menor, com a autor d’un delicte d’injúries greus al Cap de l’Estat amb la circumstància atenuant qualificada d’arravatament i obcecació. Van fer justícia. Per no condemnar a dotze anys de presó a Cobos es van inventar un atenuant inexistent.

La Torna, baluard de la llibertat d’expressió
Ferran Rañé, Josep Ma. de Sagarra i Albert Boadella, París

El 7 de juliol de 1977 es va estrenar a Barbastro (Osca) La torna, una comèdia ideada i posada en escena pel grup Els joglars. L’obra tenia una doble intenció: d’una banda, retre homenatge a la figura de Heinz Chez, apàtrida mort a garrot vil i per l’altra, treure de l’oblit la injustícia de la seva execució. Chez havia estat la torna de Puig Antich. Tots dos van ser executats el dia 3 de març de 1973. Els Joglars que havien realitzat, amb la deguda autorització, més de trenta representacions de la farsa, es van veure obligats a suspendre la gira. L’11 de desembre de 1977, l’Autoritat militar la va prohibir.

Loperena, Marc Palmés, Lluís Krauel, advocats de ‘Els Joglars’ amb Ferrán Rañé exiliat a París.

El Comandant Francisco Muro Jiménez, secretari de l’ajuntament de Granollers que havia estat, al seu torn, ponent del judici oral militar contra Chez, en veure’s reflectit en l’escenari, va mobilitzar l’aparell judicial castrense des de les ombres. El Consell de Guerra es va celebrar el 6 de març sense la presència de Boadella i Rañé que havien fugit a França.
Loperena i els altres defensors van sol·licitar l’absolució. Quan l’endemà es va publicar la sentència que condemnava a Els joglars a dos anys de presó, Barcelona es va convertir en una batalla campal: manifestacions d’estudiants, obrers i militants de base d’alguns partits van tenir seriosos enfrontaments amb la policia. Quan Boadella va tornar a Espanya va ser jutjat per un tribunal civil. Els magistrats li van absoldre del delicte d’injúries a l’Exèrcit .Encara així el procés La torna va ser la gènesi de la llibertat d’expressió en l’Estat espanyol.

Cas Scala, un crim d’Estat
Sala Scala de Barcelona després de l’incendi provocat en l’atemptat del 15 de gener de 1878

Loperena va formar part de l’equip d’advocats defensors del Cas Scala, un dels processos judicials més sinistres i tenebrosos de la Barcelona de 1978. En els últims anys de l’època franquista la CNT, l’històric sindicat anarquista, tenia un poder de mobilització de masses de tal magnitud que es va convertir en el principal motiu de preocupació de Rodolfo Martín Vila, per aquell temps Ministre d’Interior. José Mara Escudero Tejada, Inspector-Cap de la Brigada Central d’Informació, expert a exterminar grups terroristes i home de confiança del Ministre, es va valer d’un sinistre personatge sobrenomenat Joaquín Gambín, ‘el grillo’ per desarticular a la CNT. Gambín va ensenyar a preparar còctels molotov a un grup de joves cenetistes, els va portar en el seu cotxe al Scala, va llançar els còctels i, per desgràcia, va matar a tres empleats de la neteja i un electricista, tots ells afiliats a la CNT.

Una de les primeres manifestacions de la CNT reivindicant la innocència dels encausats pel ‘Cas Scala’

Hores després, va denunciar als joves a Escudero i va desaparèixer. La policia els va detenir hores després. Aquests fets van ocórrer el 15 de gener de 1978. La premsa va secundar la nota oficial de la Policia que atribuïa l’autoria del delicte a un comando de la CNT. Després d’un judici oral que va durar sis dies els processats van ser condemnats a més de deu anys de presó. No obstant això el fiscal Alejandro del Toro, en anar coneixent la veritat del cas Scala, va demanar un indult per tots ells. El transcurs del temps va anar desvetllant una successió de fets enigmàtics, que van posar de manifest l’entramat policial que va destruir la sala de festes i va arrabassar la vida a quatre dels seus treballadors. El sindicat anarquista va quedar totalment desacreditat enfront de la societat civil. Martín Vila va aconseguir el seu últim objectiu, desmantellar a la CNT.

Assalt a la caserna de Berga
El capità de farmàcia Martín Barrios segrestat per ETA VIII assamblea per a ser bescanviar amb els detinguts per l’assalt a la caserna de Berga i executat al no ser acceptat  el bescanvi

El dia 16 de novembre de 1980 es va produir un intent d’assalt a la Caserna de Berga. Van ser detinguts els seus presumptes autors i posats a disposició de la jurisdicció castrense. Se’ls va atribuir ser membres d’ETA polític-militar. Els etarres confinats van demanar a la Comissió de Drets Humans del Col·legi d’Advocats de Barcelona, presidida per Josep Maria Loperena, que els designés un equip de lletrats per a la seva defensa. Els fets es van desenvolupar així: els processats van intentar penetrar en l’Aquarterament de Berga reduint als dos soldats que constituïen la patrulla exterior de vigilància de la caserna, desarmant a un sentinella. Al adonar-se que un altre sentinella havia donat la veu d’alarma, van fugir ràpidament. No van haver-hi víctimes. Dies després nou membres del comando van ser detinguts. Els advocats defensors van denunciar la inconstitucionalitat del tribunal i van recusar a quatre dels seus membres. Tots els recursos van ser desestimats. El fiscal militar va sol·licitar cent quaranta-dos anys de reclusió per a cada processat. L’adversitat va fer coincidir l’assassinat d’Alberto Martín Barrios, un capità de farmàcia segrestat per ETA amb la detenció dels presumptes etarres.

Consell de Guerra

La resposta de l’Exèrcit no es va fer esperar, i van anunciar que el Consell de Guerra se celebraria immediatament en el Regiment d’Artilleria de Lleida. Els advocats van demanar la suspensió. Com a última estratègia de defensa, Loperena, va convenir amb els processats renunciar a la defensa en començar el judici. El President del tribunal militar, Francisco López Sepúlveda, es va negar a la suspensió i va celebrar el Consell de guerra sense advocats. Un any després el Tribunal Constitucional va declarar nul tot el procés. 

L’Operació Garzón
Manifestació a favor dels presos polítics convocada per la CNT

En 1992, el Jutge de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón, va engegar una operació policial en la qual 45 persones vinculades al moviment independentista català per pertinença a l’organització armada Terra Lliure van ser capturades. Es va detenir a nacionalistes històrics i a ciutadans que ja havien estat jutjats i condemnats. Dels independentistes detinguts, Garzón en va empresonar a 18, mantenint com inculpats a 25. Josep María Loperena va defensar a alguns d’ells en el judici oral que es va celebrar durant quaranta dies en l’Audiència Nacional i en el qual va quedar clar que l’Operació Garzón no va tenir cap sentit.

Manifestació exigint la llibertat dels processats independentistes en l’operació Garzón

La sentència dictada en 10 de juliol de 1995, va declarar que: “el cert i evident és que la banda armada Terra Lliure havia quedat dissolta i desarticulada des de fa ja un important període de temps i la seva perillositat al moment actual és nul·la” . El Tribunal va declarar; “el resultat en si de les accions és mínim, les finalitats de la pena estan complertes, la banda armada està dissolta, cap dels processats té intenció de tornar a la lluita armada i les penes no estan ajustades a la situació actual”. La sentència va proposar al Govern que indultés a tots els condemnats “en raó de l’escassa entitat del dany causat, la importància de les penes i les raons de política criminal abans assenyalades”. I així va ser.

Alguns dels encausats per l’Audiència Nacional en l’operació Garzón l’any 72 després de conèixer la sentència del Tribunal de DH a Estrasburg condemnant per tortures a l’estat espanyol l’any 2003.
Llach contra Felipe González
La gran mentira de Felipe González sobre la retirada de España de la OTAN

En 1982, Lluís Llach, mite de l’oposició antifranquista durant la Transició, va participar en la campanya electoral del PSOE oferint, gratuïtament, diversos recitals per recolzar el No a l’OTAN. Felipe González va prometre en campanya un referèndum sobre la permanència d’Espanya en l’OTAN. Però, una vegada en el poder es va tirar enrere i va anunciar que es disposava a defensar que Espanya seguís en l’OTAN. Lluís Llach es va sentir literalment estafat i va acudir a Josep Maria Loperena per formular una denúncia criminal per haver mentit i, conseqüentment, haver comès frau electoral. El judici es va celebrar el dia 17 d’abril de 1986 en el Jutjat de Primera Instància 9 de Madrid regit pel jutge progressista Jesús Ernesto Pérez Morate qui va declarar provat que el Sr. González Márquez en 28 d’octubre de 1981 havia manifestat davant les Corts: “que l’Aliança perjudicava a la seguretat de l’Estat pel que seguia en contra que Espanya ingressés en l’OTAN, perquè els socialistes estaven a favor d’una política de pau i de cooperació en el plànol internacional”.

Lluis Llach contra Felipe González. Demanda presentada per LLach per engany electoral

En suport d’aquesta tesi el PSOE es va comprometre a seguir lluitant per un món lliure i en pau. Pérez Morate es va mostrar partidari de la tesi de la demanda encara que va declarar “que si bé el demandant senyor Llach va actuar correctament en demanar responsabilitats per incompliment de promesa electoral al PSOE i al senyor González, al no existir en el nostre ordenament jurídic norma alguna en suport de l’acció interposada, haig de rebutjar la seva petició sobre la base d’un buit legal. Aquesta deficiència priva al Jutge d’instruments per satisfer-la”. Pel que fa a les costes, el jutge va resoldre a favor de Llach.

Consells de Guerra

Miguel de Unamuno va escriure una vegada: “Tan absurd em sembla que els militars constitueixin Tribunals i es fiquin a jutjar, com que els magistrats, jutges i fiscals civils s’organitzin en milícia per anar a la guerra”.

Loperena va actuar com a advocat defensor en molts Consells de guerra. El primer d’ells, es va celebrar en la Capitania Militar de Barcelona. S’acusava a tres joves indigents d’haver comès dos delictes: violació de l’espai de dependència militar, penat amb tres anys de presó, i insult al sentinella castigat amb fins a sis anys de presó. Segons l’atestat de la policia militar els fets es van produir així: “Dos homes joves, majors d’edat i una femella, que postulaven a favor de l’Assemblea d’Aturats, es van endinsar enfront de la caserna de Sant Andreu de Barcelona. El cap de guàrdia els va advertir a crits que no podien circular per aquella zona. Un dels soldats de l’escamot els va indicar que sortissin.

Andreu Solsona, Gabriel Renom i Arnau Vilardebò a l’entrada del Quartell del Bruc, Barcelona, seu del consell de guerra en el cas La Torna

En aquell moment va sortir l’oficial de guàrdia, va desenfundar la seva pistola i va disparar contra ells amb tan mala fortuna que un dels trets va atènyer a un, el qual va morir a l’acte. Els altres dos es van ajupir al costat del company que creien ferit i, en comprovar que estava mort, van llançar crits d’assassí! assassí! al tinent de guàrdia. En la instrucció, es va comprovar que l’oficial autor de la mort del jove havia consumit tres “cubalibres” durant la guàrdia, fet que va al·legar el propi militar en la seva defensa com eximent, per la qual cosa ni se’l va processar ni castigar com a autor de cap delicte. El tribunal va imposar dos anys de presó al noi i un a la noia. Segons va manifestar el jutge instructor s’havia tingut en consideració el fet que la processada fos dona.

Torna a l’inici